El futbol sempre dona joc a la narració èpica i hiperbòlica que converteix els jugadors en una mena de guerrers susceptibles de ser considerats herois. Tanmateix, quan la disputa és entre seleccions majorment estatals (com saben, pel que fa a Europa, poques seleccions nacionals sense estat poden competir oficialment) encara s’activa mes aquesta retòrica bèl·lica en què els terrenys de joc semblen metàfores dels camps de batalla. Hi ha qui diu que és una manera de fer la guerra sense fer-la realment i així evitar-la. Una mica superficial, no? En tot cas, em pregunto si aquestes batalles futbolístiques, amb la seva retòrica, no són una de les formes de propagació del patrioterisme (si es vol el dit “banal”, que s’exerceix sense consciència, com si fos normal) amb els seus perills.

De fet, tot això ho he escrit tenint present que, quan arriben competicions com ara l’Eurocopa, hi ha catalans que no tenim una selecció amb la qual identificar-nos: si de cas, una forma d’exercir el nacionalisme propi, d’aquella mena que és assenyalat i fins criminalitzat com a tal, és pronunciar-se en contra d’Espanya. Ens agradaria ser “nacionalistes banals”? Suposo que sí, encara que repetíssim actituds que, almenys a algunes, ens causen perplexitat i fins vergonya aliena. Una altra cosa són les contradiccions que poden sentir-se: quan veus que, jugant-hi un parell de joves “negres”, la selecció espanyola fa un futbol prou bonic i, seguint un partit, no et fa res que guanyi.