Batalles futbolístiques

El fut­bol sem­pre dona joc a la nar­ració èpica i hiperbòlica que con­ver­teix els juga­dors en una mena de guer­rers sus­cep­ti­bles de ser con­si­de­rats herois. Tan­ma­teix, quan la dis­puta és entre selec­ci­ons major­ment esta­tals (com saben, pel que fa a Europa, poques selec­ci­ons naci­o­nals sense estat poden com­pe­tir ofi­ci­al­ment) encara s’activa mes aquesta retòrica bèl·lica en què els ter­renys de joc sem­blen metàfores dels camps de bata­lla. Hi ha qui diu que és una manera de fer la guerra sense fer-la real­ment i així evi­tar-la. Una mica super­fi­cial, no? En tot cas, em pre­gunto si aques­tes bata­lles fut­bolísti­ques, amb la seva retòrica, no són una de les for­mes de pro­pa­gació del patri­o­te­risme (si es vol el dit “banal”, que s’exer­ceix sense consciència, com si fos nor­mal) amb els seus perills.

De fet, tot això ho he escrit tenint pre­sent que, quan arri­ben com­pe­ti­ci­ons com ara l’Euro­copa, hi ha cata­lans que no tenim una selecció amb la qual iden­ti­fi­car-nos: si de cas, una forma d’exer­cir el naci­o­na­lisme propi, d’aque­lla mena que és asse­nya­lat i fins cri­mi­na­lit­zat com a tal, és pro­nun­ciar-se en con­tra d’Espa­nya. Ens agra­da­ria ser “naci­o­na­lis­tes banals”? Suposo que sí, encara que repetíssim acti­tuds que, almenys a algu­nes, ens cau­sen per­ple­xi­tat i fins ver­go­nya ali­ena. Una altra cosa són les con­tra­dic­ci­ons que poden sen­tir-se: quan veus que, jugant-hi un parell de joves “negres”, la selecció espa­nyola fa un fut­bol prou bonic i, seguint un par­tit, no et fa res que gua­nyi.