Les xarxes socials han canviat de forma radical la forma en què ens comuniquem, però també influeixen en el nostre comportament i en la forma com absorbim tant coneixements i valors com les escombraries que campen pel món. L’esport no és aliè a aquesta realitat, tampoc el formatiu, i són sobretot els joves, també els nens –un col·lectiu vingut a més en aquest terreny–, qui sovint busquen influències, suport emocional, consells... si no és que directament les fan servir per exposar la seva activitat. Si parlem dels clubs que es dediquen a formar canalla, és fàcil observar com la gran majoria han incorporat les xarxes socials al seu dia a dia, i amb un nivell d’activitat frenètic. La velocitat amb què la manera d’informar-nos i d’aprendre s’ha traslladat a les xarxes és inversament proporcional al ritme amb què estem ensenyant els nostres fills a usar-les amb responsabilitat. A les xarxes es crea coneixement i hi ha bona teca, segur, però també hi ha escampada molta vulgaritat i egocentrisme, entre altres valors que podríem coincidir que tots volem a anys llum dels infants. Com dèiem, les entitats esportives han integrat l’ús de les xarxes entre les seves rutines, però ho estan fent, sota el meu parer i sense tenir la capacitat d’analitzar club per club, des de la bona fe però sense una anàlisi de com es traslladen a aquest terreny els valors que promulguen o que diuen que volen inculcar als nostres fills i filles. Un clar exemple el trobem en el món del futbol formatiu, el que per circumstàncies de la vida em toca viure en primera persona. He revisat desenes de clubs que usen Twitter o Instagram. Ara s’ha convertit en una moda publicar el resultat de cada equip, acompanyat d’una imatge dels petits jugadors. Els convido a buscar un exemple –segur que n’hi ha però en l’univers del futbol no l’he sabut trobar– d’una entitat que no discrimini en funció de si la canalla ha guanyat o perdut aquell partit. Els guanyadors, foto de la celebració i el resultat destacat. Els perdedors –també pot valer per a l’empat–, ni una trista imatge del grup per compartir, ni que sigui per un canal privat. Aquell partit s’esborra, com si no hagués existit. La victòria té premi extra. La derrota s’ignora, fins i tot si aquell equip ha estat un exemple de superació o de respecte cap al rival.

Un altre exemple que trobem sovint a les xarxes socials que estan a l’abast de qualsevol persona que les vulgui consultar: hi ha entitats que acompanyen cada resultat d’un petita crònica que resumeix l’esdevenir del partit. He llegit comentaris referits a nens o nenes de 7, 8 o 9 anys en què només podia imaginar-me tot l’equip castigat contra una paret, i amb una enciclopèdia a cada mà, mentre l’entrenador o el delegat anaven teclejant amb una mà sobre el mòbil i amb l’altra flagel·lant les criatures. Autèntiques barbaritats del tipus “l’equip ha estat un autèntic desastre”; “no s’ha vist per enlloc el treball de la setmana” o “esperem que la setmana que ve l’equip s’espavili”. Comentaris que acostumen a acompanyar la derrota i que estan disponibles a ulls de tothom, mentre la part pedagògica de l’activitat deu seguir en el temps mort. Sempre m’he preguntat, davant d’aquestes reaccions, quants entrenadors es pregunten, acabat el partit, quina part de responsabilitat tenen en “l’autèntic desastre”.