Hem passat d’omplir els estadis més grans per veure competir la nostra selecció masculina de futbol, encara que fos una costellada, a la multiplicació de pantalles gegants en ciutats del país per una final de la roja que es veia en obert (amb rècords d’audiència) i que, per tant, els bars també oferien sense pagar la morterada que els demana LaLiga. La reivindicació de l’oficialitat de les seleccions catalanes ha caigut de l’agenda política; negar-ho seria absurd. Que no ens ho acceptarien mai? Que no es pot comparar ni a l’amnistia perquè allò que realment no suportarien de cap manera és un Catalunya-Espanya de futbol? És clar que assolir la independència, tenir un estat sobirà, seria el camí curt i bo per veure competir les nostres seleccions en els grans campionats. Però com que allò de culminar la feina sona més ara a utopia que a objectiu a l’abast, no estaria de més rescatar la lluita –les costellades no cal– perquè l’Estat s’avingués a reconèixer que tenim dret a competir en nom propi. O com a mínim que no s’ho agafés com una obsessió i forcés com ha fet, i continuaria fent, en les federacions i organismes internacionals, que ja prou costaria fer-los entrar en raó. Tant si ens cauen millor o pitjor els protagonistes de competicions com l’Eurocopa, n’hi ha que l’únic que desitgem és poder sentir-nos-hi representats. Encara que no guanyéssim. Firmaria que ens repassessin, per descomptat. Però ser-hi. I si ho tornem a provar? El no ja el tenim.