Acabaré que no em molestaran tant els èxits de la selecció espanyola de futbol –que no és la meva, la meva és la catalana i, en absència seva, la que juga contra Espanya– perquè les celebracions causen tant estupor, tanta vergonya aliena, que quan no van amb tu encara t’alegres que es retratin d’aquesta manera. I és que sentir una colla de futbolistes –i la claca convenientment abillada amb rojigualdas, toros i alguna gallina– cridar “¡Gibraltar es español!” com els homo erectus a la vora del foc esperant l’animal rostit que els aplaqui la gana, és impagable. L’instigador va ser Rodri, que devia estar –presumptament– prou perjudicat per no recordar que el club que el paga és de Manchester i que, encara que els propietaris siguin àrabs, Manchester encara és a Anglaterra. Potser tampoc ha pensat els punts que es guanyen i es perden sent així de matusser quan el teu entrenador es diu Pep Guardiola. En fi...

Tot plegat, al cor de Madrid, el Madrid capital i capitalitzador de l’Espanya irreformable i orgullosa de ser així, el Madrid d’Ayuso, dels impostos baixos perquè l’efecte capitalitat li compensa –a ells sí– el dèficit fiscal, el Madrid de Florentino que es presenta a ell mateix quan representa que havia de presentar Mbappé. El Madrid caspós i neofalangista de sempre. El Madrid de Carvajal que es burla del president espanyol quan li dona la mà. Carvajal, que rima amb Abascal sobretot en alguna llotja privada del Bernabéu.

Anem al fons de la qüestió. L’anomalia de Gibraltar té una única solució: preguntem als seus ciutadans què volen ser, ciutadans de l’Estat espanyol –que ara podria brandar el caramel de la UE– o del Regne Unit. No ho faran, no preguntaran. Per por de perdre i, sobretot, perquè preguntar allà –passant per alt la naturalesa dubtosa d’un hipotètic poble gibraltareny com a subjecte de sobirania– ens porta immediatament a exigir el dret de ser preguntats aquí, on l’existència d’un poble català no admet dubtes. I encara més, perquè preguntar allà també comporta immediatament posar sobre la taula més anomalies. De les que escalden més perquè són l’últim vestigi de l’imperi colonial espanyol. Perquè tanta anomalia com el penyal britànic ho són Ceuta i Melilla. Què hi fan dues ciutats sota sobirania espanyola incrustades en territori marroquí quan el Sàhara i Sidi Ifni fa mig segle o més que van ser descolonitzats? I si voleu, discutim les illes Canàries, que són a 150 km de la costa marroquina i a 1.500 de la Península.

Propietat, patriarcat. Les dues P on rau el substrat sociològic que, vistes segons quines coses que passen en segons quins esdeveniments, continua sent majoritari a l’Estat espanyol. “Shakira es de todos” deia fa vuit anys una pancarta al camp de l’Espanyol amb la qual s’intentava provocar Gerard Piqué. Un missatge repugnant per la seva intenció i encara més perquè els autors no s’adonaven del masclisme explícit de reivindicar que la cantant colombiana era (propietat) d’algú. És inevitable connectar tot plegat amb Luis Rubiales, l’arquitecte d’aquesta federació tan triomfant, tan seva. El medieval “tothom ha de tenir un amo” portat fins a les últimes conseqüències.