El juliol, lleuger i murri, s’amaneix de costums que, amb la serenor del temps més pausat, esdevenen tradicions que cusen la nostra vida. Les primeres remullades de l’any a la Costa Brava; caminar a ple sol anhelant assedegat les ombres de la ciutat; els sopars improvisats a la fresca; els nostàlgics ruixats efímers; les menorquines com a calçat imprescindible o els pantalons curts que exhibeixen cofois els genolls pelats de la infància.

Entre costums que fem tradicions particulars, l’esport reviscola. Eurocopes, mundials o jocs olímpics; el so del pedalar llunyà dels ciclistes que endolceix la migdiada despertant-nos en l’inici del port de muntanya o a la pancarta de l’últim quilòmetre d’una etapa monòtona i planera que es resoldrà en l’esprint trepidant; els rumors utòpics del mercat futbolístic que de tant en tant acaben amb el feliç anunci d’un fitxatge il·lusionant per a una temporada per escriure que comença amb les revisions mèdiques; entrenaments a sol i serena i els primers partits amistosos, assajos maldestres i avorrits que serveixen perquè l’aficionat silenciï el cuquet interior de viure i sentir de nou el futbol.

A poc a poc, l’activitat esportiva s’accelera perquè la competició espera a la cantonada mentre nosaltres anem pensant en el merescut descans per fugir de les cabòries diàries, però en aquesta escapada que ens ha de transformar oblidem que la vida es viu en els costums amagats que ens regala també el juliol.