El Girona tenia impossible satisfer tothom en el repartiment de les entrades per a la Champions. Premia els mil primers socis, que s’estalvien el sorteig. Amb l’asterisc que el 1.001, i uns quants més, es van abonar a hores de diferència dels anteriors, perquè coincidia amb la fal·lera pel retorn a segona després de mig segle. S’entenen ben bé les queixes dels que no han passat el tall per poc. Ho hauria hagut de tenir en compte el club i allargar fins a 1.200 o 1.300, fent manar el dia d’alta? Probablement. Fins al dia del primer partit a 2a A? No sembla pas recargolat, per bé que, marcat un nou tall, el primer de quedar-se’n fora, ves a saber per quina circumstància, també se sentiria dolgut.

Fa de més mal pair, per a l’abonat que fa anys que paga i no pas poc, que al sorteig se l’equipari al soci que ho és des de la setmana passada. Que sí, que n’hi ha en llista d’espera que maleeixen no tenir seient. Però que tinguin els mateixos drets que abonats de fa més d’una dècada, fa molt mal d’ulls, sabent que hi ha tanta restricció, tanta il·lusió i, unint-ho tot, tanta susceptibilitat. No es podia aplicar un camí del mig? Per exemple, que els socis sense carnet entressin al sorteig per a un o dos partits –sense garantir-se’n un com ara, qüestió de sort–, i els abonats per a tots i amb almenys un de garantit. O tan sols que al debut només hi aspiressin els abonats. És tot de mal fer, sí, com els de la fila de tribuna a qui els desapareix el seient. Perquè no són 79 seients, són 79 històries d’abonats vivint-les de tots colors. I no tots tenen lloc a tribuna. Montilivi, tan màgic i tan pobre.