El Girona tenia impos­si­ble satis­fer tot­hom en el repar­ti­ment de les entra­des per a la Cham­pi­ons. Pre­mia els mil pri­mers socis, que s’estal­vien el sor­teig. Amb l’aste­risc que el 1.001, i uns quants més, es van abo­nar a hores de diferència dels ante­ri­ors, perquè coin­ci­dia amb la fal·lera pel retorn a segona després de mig segle. S’ente­nen ben bé les quei­xes dels que no han pas­sat el tall per poc. Ho hau­ria hagut de tenir en compte el club i allar­gar fins a 1.200 o 1.300, fent manar el dia d’alta? Pro­ba­ble­ment. Fins al dia del pri­mer par­tit a 2a A? No sem­bla pas recar­go­lat, per bé que, mar­cat un nou tall, el pri­mer de que­dar-se’n fora, ves a saber per quina cir­cumstància, també se sen­ti­ria dol­gut.

Fa de més mal pair, per a l’abo­nat que fa anys que paga i no pas poc, que al sor­teig se l’equi­pari al soci que ho és des de la set­mana pas­sada. Que sí, que n’hi ha en llista d’espera que male­ei­xen no tenir seient. Però que tin­guin els matei­xos drets que abo­nats de fa més d’una dècada, fa molt mal d’ulls, sabent que hi ha tanta res­tricció, tanta il·lusió i, unint-ho tot, tanta sus­cep­ti­bi­li­tat. No es podia apli­car un camí del mig? Per exem­ple, que els socis sense car­net entres­sin al sor­teig per a un o dos par­tits –sense garan­tir-se’n un com ara, qüestió de sort–, i els abo­nats per a tots i amb almenys un de garan­tit. O tan sols que al debut només hi aspi­res­sin els abo­nats. És tot de mal fer, sí, com els de la fila de tri­buna a qui els des­a­pa­reix el seient. Perquè no són 79 seients, són 79 històries d’abo­nats vivint-les de tots colors. I no tots tenen lloc a tri­buna. Mon­ti­livi, tan màgic i tan pobre.