L’Eurocopa ens ha revelat poques coses noves. En canvi, ens ha confirmat moltes sospites. Sobretot que, amb Southgate i Deschamps a la banqueta, Anglaterra i França estan malbaratant unes generacions de jugadors magnífics. No cal donar-hi més voltes. La novetat que ens interessa és que ha posat a l’aparador del món del futbol el nom de Lamine Yamal com a futbolista de referència. O sigui, l’ha revelat per als que no havien vist el que nosaltres ja hem vist d’ell aquesta temporada en el Barça. No em malinterpretin, sisplau, però, a l’Eurocopa, Lamine Yamal no ha fet res diferent del que ja ha fet en el Barça aquesta temporada: demostrar que és un jugador singular tècnicament, que té personalitat futbolística perquè entén de què va aquest joc, i que sobre la gespa té una maduresa que tant de bo l’acompanyi fora del camp en els tendres 17 anys que acaba de fer i en el futur. El que ha estat diferent és el ressò que ha suposat haver format part decisiva de l’equip que ha guanyat la competició d’una manera merescuda.

Abans de tornar al que m’interessa, que és l’aspecte futbolístic, vull ampliar això de la maduresa i la personalitat. No li fa cap favor l’oportunisme d’alguns d’utilitzar-lo políticament com a suposat símbol de ves a saber què per confrontar-lo a l’extrema dreta, ni tampoc l’oportunisme d’altres que diuen que no se l’ha de tractar com a símbol de res ni de cap col·lectiu perquè ara ja només forma part de l’elit de privilegiats. Deixin-lo tranquil, sisplau. Que té 17 anys. I que si per celebrar els gols ho fa indicant el número del districte del seu barri és una elecció lliure i, sobretot, lloable. Mentre que ell sap de quin lloc prové, l’únic privilegi el tenim nosaltres de poder-lo gaudir com a futbolista.

Tornem a la pilota. Quina conclusió trec de l’actuació de Lamine Yamal a l’Eurocopa? El que he dit abans: que la diferència no és ell, sinó que en la selecció campiona ha trobat el que li ha faltat en el Barça. Luis de la Fuente ens ha mostrat un equip més treballat del que és habitual en una selecció, amb una aposta ofensiva clara, tant pel que fa al perfil de més de la meitat de l’alineació com a la proposta de joc, però amb la solidesa tàctica suficient per ser molt eficients també en defensa. El que tota la vida n’hem dit un equip amb cara i ulls. La imatge de l’equip de De la Fuente ha estat suficientment bona perquè se’l consideri guanyador per mèrits propis més que per haver estat el borni al regne dels cecs, cosa que també ha succeït gràcies a la mediocritat de seleccionadors que no cal esmentar més perquè ja els hem citat prou.

La segona part de la conclusió és fàcil. I ja la sabíem d’abans, però ara en tenim la mostra. Si no havia quedat prou clar la temporada passada, el Barça està obligat a construir un equip al voltant de Lamine Yamal si vol reprendre el rumb cap als millors moments del passat recent. Un equip vol dir jugadors amb el talent adequat (i suficient, no com ha passat reiteradament fa massa anys) i amb una personalitat i solidesa futbolística que compacti tot el talent individual i en tregui el millor rendiment col·lectiu. Hansi Flick ha d’entendre que l’edat de Lamine Yamal no és una limitació, sinó una oportunitat. Que la millor manera de cuidar-lo és acompanyar-lo d’un equip competitiu. Que Lamine Yamal no ha de ser la solució a tots els problemes, sinó el factor per marcar la diferència quan el col·lectiu iguali els millors rivals. Això ja ho vam aprendre amb Messi. Tot i el seu talent inigualable, el Barça va deixar de guanyar quan l’equip va perdre competitivitat i talent col·lectiu. No es tracta tampoc de comparar Lamine amb Messi, sinó de dotar el noi de Rocafonda de l’ecosistema que va ajudar a treure el millor del crac de Rosario. Som-hi, Hansi.