La sensació de proximitat temporal quan arriben uns Jocs Olímpics respecte dels anteriors, és ara una percepció real i irrefutable. Amb l’endarreriment per la pandèmia, Tòquio 2020 va ser realment Tòquio 2021. O sigui, un cicle olímpic de tres anys. Sigui com vulgui, París farà divendres una inauguració mai vista que promet ser espectacular, amb una desfilada de 94 vaixells en un tram de sis quilòmetres del riu Sena, una idea trencadora que pot marcar un abans i un després. És evident que a París li va la marxa. A l’extrema dificultat logística i de creativitat per unir tots els elements i causar impacte, s’hi ha d’afegir un grau elevadíssim de valentia. No tan sols pel resultat estètic de tot plegat fugint de les parets d’un estadi, la fórmula convencional, sinó per la seguretat. Sembla més factible tenir controlat l’accés a un estadi tancat que no pas vetllar per un recorregut tan llarg i amb tants raconets. M’imagino que el desplegament serà brutal –es parla de 30.000 policies– i que l’accés a les zones habilitades per aplaudir la comitiva serà feixuc, però no deixa de ser una aposta de risc en una ciutat que ha viscut episodis greus de terrorisme. I seguint amb el Sena com a eix vertebrador de l’acostament i la simbiosi dels Jocs amb la ciutat, la seva salubritat, defensada a ultrança amb una inversió milionària, també és una aposta decidida per fer-hi el triatló i la natació d’aigües obertes, per molt que les polítiques franceses s’hi remullin com si fossin a Saint-Tropez.