Atureu màquines, pareu motors, n’hi ha que defineixen l’inici de l’estiu en aquell moment que s’inicia el Tour de França, tardes de migdiades, d’amics i laissez faire.

Però cada 4 anys en passa una de més grossa, han arribat, ja són aquí. Tornem a viure uns Jocs Olímpics i, amb ells, tornen els dies llargs d’estiu on descobrir i gaudir nous esports i disciplines. Calor, sobretaules i modalitats que, si no fos per la cita olímpica, potser mai hauríem imaginat que veuríem. Migdiades mentre la televisió segueix engegada i es retransmet un dels esdeveniments esportius per excel·lència. Pell salada, amanides, gaspatxos i Jocs Olímpics. Benvingut, estiu!

I és que la cita olímpica és un dels grans aparadors d’esports que potser no tenen tanta visibilitat. Com deia, és l’excusa perfecta on conèixer la singularitat de disciplines que potser no sabíem ni que existien. Just i enriquidor. I, aquest any, a més, amb un al·licient afegit: 100 esportistes catalanes i catalans competiran en aquests Jocs, la segona participació més alta de tota la història (51 dones i 49 homes), una dada que només és als Jocs que vam fer aquí, a casa nostra el 1992, a Barcelona, Catalunya.

A mi, els Jocs em fan tornar a pensar en un aspecte al qual, de tant en tant, dono voltes. Es tracta de com vivim l’esport les persones que formem part de modalitats d’equip i les esportistes que ho fan amb disciplines individuals.

I, es clar, suposo que totes les persones que venim d’esports col·lectius tenim una curiositat profunda per la capacitat tècnica/mental d’esports que s’ho juguen a tot o res el dia D, a l’hora H i en el temps concret que dura la competició. Entrenar-se 4 anys per a una prova que dura segons. Se’m desperta sempre la pregunta de com s’ho fan per fer diana. I a aquesta pregunta he rebut la contra. Com ho feu vosaltres per estar a punt cada cap de setmana?

Igual que enfrontar-se tota sola a la competició. La soledat, que potser per a moltes es pot transformar en una arma, a tancar-se en una mateixa i demostrar-se que sí, que la prova és teva, és, també, admiració absoluta. Quina mentalitat. Quina fortalesa psicològica. Quant talent. I alhora, se’m generen més preguntes. Com es gestiona que tot el pes de la competició sigui a la teva esquena, no tenir l’equip per compartir? Tampoc aquí hi podia faltar la contra. Em deien: Jo sé que al final l’èxit o fracàs vindrà del meu rendiment, està a les meves mans, al meu cervell, no depenc d’un company que potser no ho dona tot, no depenc d’un entrenador que aquell dia em tregui a la pista. Hum, fa pensar. I amb una picada d’ull esmenten que aquí no hi ha gestió d’egos més enllà del propi.

Des de la meva responsabilitat esportiva actual he tingut l’oportunitat de poder conèixer encara més a fons el sistema esportiu del nostre país. Compartir impressions i, com podeu haver intuït abans, preguntar molt. Indagar què tenim, però també què sentim i què pensem d’una manera de fer esport que no coneixia tant, els esports individuals. Perquè venim del mateix món, però no el practiquem igual; per tant, conseqüències diferents i alhora complementàries.

Què passa en els equips? Un aspecte és la compenetració d’equip, és a dir, que tothom s’hagi de coordinar perquè les coses surtin. Si en el meu cas admiro, des de l’altre vessant, la fortalesa mental per afrontar la prova sola, també consideren fascinant que haguem de trobar els mecanismes perquè tot rutlli, perquè les persones que configuren el bloc respectin les seves funcions i tot es treballi amb harmonia. Esmenten també, però, que els esports individuals no són solitaris, perquè els entrenaments són en equip i això esperona i empeny.

I també s’obre el concepte de qui és el rival. Acabo. Un últim aspecte. Em deien que en esports individuals enfront tens una pista, una barra, és a dir, l’espai. En col·lectius, tens un grup de persones. I, en aquest punt, la pregunta: com influencia tenir davant un contrincant? Capacitat de sobrepassar-lo. I, per a mi, aquí hi ha un element clau, la improvisació, ja que en la majoria d’ocasions el rival et farà canviar el pla de partit inicial. Tenir capacitat d’improvisar, des del meu punt de vista, és la demostració del talent. Tot i així el debat està servit, perquè en esports com el tennis o d’altres tens un polsim de tot.

La màgia de l’esport. Ho tenim tan a dins que no ens adonem de les virtuts que hem desenvolupat. Però parar, parlar i posar-ho en comú ens fa adonar del que hem aconseguit i, alhora, de com ens mirem. La màgia de l’esport porta a canviar imaginaris, a descobrir-ne de nous, i en un aspecte coincideixen tots, et fan millor.