Esdeveniments de la magnitud dels Jocs Olímpics ens deixen sempre imatges molt potents. Queden molts dies, moltes competicions, moltes gestes i moltes celebracions –benvinguda normalitat després de la buidor pandèmica de Tòquio– per retratar a París, o a les subseus, alguna de tan allunyada com Tahití, a la Polinèsia Francesa, que és d’on ha arribat una de les fotografies més espectaculars, de surf, feta per Jerome Brouillet. Permetin-me, però, que en repesqui una altra. No és de cap competició ni de cap medallista. La protagonitza el president del Comitè Olímpic Internacional, Thomas Bach, durant la inauguració. La cerimònia va ser llarga, de rècord, i va quedar marcada i deslluïda per la pluja que va deixar tothom xop. Els i les esportistes que van desfilar pel Sena, els caps d’estat i altres autoritats, el públic que va pagar entrada i també periodistes que ho seguien en directe, perquè per organitzar una cerimònia original, única, s’havien tingut molts detalls en compte però no pas la pluja. I en la recta final de la cerimònia, va aparèixer Thomas Bach i, per fer el discurs d’obertura, ho va fer acompanyat d’un noi amb un paraigua perquè el president no es mullés. Sense cap mania ni vergonya.

Convindrem que, sent lleig, el gest del paraigua no és precisament el més criticable que hagi fet un president del COI. Ni tampoc del mateix Bach, que tres dies abans de la inauguració, amb tota l’atenció ja centrada en París, en quins serien els secrets de la inauguració i en com se’n sortirien amb el majúscul repte de la seguretat, va liderar la sessió que ratificava la designació de l’Aràbia Saudita com a seu dels Jocs Olímpics d’e-sports. I no pas per poc. L’aliança és per dotze anys, entre el 2025 i el 2037, una concentració que no té precedents en la història olímpica. És clar que podran dir que no es pot comparar amb els Jocs tradicionals, però quina necessitat hi ha per comprometre’s amb aquest monopoli temporal? A canvi de què? Tampoc cal posar-hi gaire imaginació. La votació, per cert, es va fer sense abstencions ni oposicions. I Bach va afirmar: “Aquesta és una prova més de l’atractiu de la marca olímpica i dels valors que representa entre els joves. Aquesta associació es basa en la Carta Olímpica i els valors olímpics.” Valors.

Amb els esports electrònics, doncs, l’Aràbia Saudita fa un pas més en la seva aposta per allò que s’ha popularitzat com a sportwashing i que, per estalviar-nos l’allau de termes anglosaxons, podríem definir-ho com a blanqueig esportiu. Ho han fet amb el Dakar, amb el golf, amb el pàdel o amb el futbol, que té el polèmic capítol de la supercopa espanyola que una jutgessa de Majadahonda continua investigant, però també hi han rebut la italiana. I no fa pas pinta que vulguin parar en la seva idea d’organitzar esdeveniments esportius i captar estrelles per blanquejar la imatge del règim. Poc podíem imaginar que l’Aràbia Saudita aconseguís ser seu d’uns Jocs d’hivern, i ja en tenen, els asiàtics del 2029. Una cita que preveuen organitzar a Trojena, un multimilionari –això no els és cap problema– projecte que preveu atreure turisme oferint l’experiència de combinar l’esquí a la neu amb les dunes del desert. Què més veurem?