Esde­ve­ni­ments de la mag­ni­tud dels Jocs Olímpics ens dei­xen sem­pre imat­ges molt potents. Que­den molts dies, mol­tes com­pe­ti­ci­ons, mol­tes ges­tes i mol­tes cele­bra­ci­ons –ben­vin­guda nor­ma­li­tat després de la bui­dor pandèmica de Tòquio– per retra­tar a París, o a les sub­seus, alguna de tan allu­nyada com Tahití, a la Polinèsia Fran­cesa, que és d’on ha arri­bat una de les foto­gra­fies més espec­ta­cu­lars, de surf, feta per Jerome Bro­ui­llet. Per­me­tin-me, però, que en repes­qui una altra. No és de cap com­pe­tició ni de cap meda­llista. La pro­ta­go­nitza el pre­si­dent del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal, Tho­mas Bach, durant la inau­gu­ració. La cerimònia va ser llarga, de rècord, i va que­dar mar­cada i des­lluïda per la pluja que va dei­xar tot­hom xop. Els i les espor­tis­tes que van des­fi­lar pel Sena, els caps d’estat i altres auto­ri­tats, el públic que va pagar entrada i també peri­o­dis­tes que ho seguien en directe, perquè per orga­nit­zar una cerimònia ori­gi­nal, única, s’havien tin­gut molts detalls en compte però no pas la pluja. I en la recta final de la cerimònia, va aparèixer Tho­mas Bach i, per fer el dis­curs d’ober­tura, ho va fer acom­pa­nyat d’un noi amb un parai­gua perquè el pre­si­dent no es mullés. Sense cap mania ni ver­go­nya.

Con­vin­drem que, sent lleig, el gest del parai­gua no és pre­ci­sa­ment el més cri­ti­ca­ble que hagi fet un pre­si­dent del COI. Ni tam­poc del mateix Bach, que tres dies abans de la inau­gu­ració, amb tota l’atenció ja cen­trada en París, en quins serien els secrets de la inau­gu­ració i en com se’n sor­ti­rien amb el majúscul repte de la segu­re­tat, va lide­rar la sessió que rati­fi­cava la desig­nació de l’Aràbia Sau­dita com a seu dels Jocs Olímpics d’e-sports. I no pas per poc. L’aliança és per dotze anys, entre el 2025 i el 2037, una con­cen­tració que no té pre­ce­dents en la història olímpica. És clar que podran dir que no es pot com­pa­rar amb els Jocs tra­di­ci­o­nals, però quina neces­si­tat hi ha per com­pro­me­tre’s amb aquest mono­poli tem­po­ral? A canvi de què? Tam­poc cal posar-hi gaire ima­gi­nació. La votació, per cert, es va fer sense abs­ten­ci­ons ni opo­si­ci­ons. I Bach va afir­mar: “Aquesta és una prova més de l’atrac­tiu de la marca olímpica i dels valors que repre­senta entre els joves. Aquesta asso­ci­ació es basa en la Carta Olímpica i els valors olímpics.” Valors.

Amb els esports electrònics, doncs, l’Aràbia Sau­dita fa un pas més en la seva aposta per allò que s’ha popu­la­rit­zat com a sportwas­hing i que, per estal­viar-nos l’allau de ter­mes anglo­sa­xons, podríem defi­nir-ho com a blan­queig espor­tiu. Ho han fet amb el Dakar, amb el golf, amb el pàdel o amb el fut­bol, que té el polèmic capítol de la super­copa espa­nyola que una jut­gessa de Maja­da­honda con­ti­nua inves­ti­gant, però també hi han rebut la ita­li­ana. I no fa pas pinta que vul­guin parar en la seva idea d’orga­nit­zar esde­ve­ni­ments espor­tius i cap­tar estre­lles per blan­que­jar la imatge del règim. Poc podíem ima­gi­nar que l’Aràbia Sau­dita acon­seguís ser seu d’uns Jocs d’hivern, i ja en tenen, els asiàtics del 2029. Una cita que pre­ve­uen orga­nit­zar a Tro­jena, un mul­ti­mi­li­o­nari –això no els és cap pro­blema– pro­jecte que pre­veu atreure turisme ofe­rint l’experiència de com­bi­nar l’esquí a la neu amb les dunes del desert. Què més veu­rem?