Si l’estiu del 92, ves­tit amb la gorra blanca d’en Cobi estam­pat i a punt dels vuit anys, tens la immensa sort de pas­se­jar per la Ram­bla envol­tat de coloms i turis­tes que es volen empor­tar el teu som­riure al seu país i d’anar a cor­re­cuita de les pis­ci­nes Picor­nell a l’Estadi Olímpic o al Camp Nou, i fins i tot el regal de viure els Jocs Paralímpics, una com­pe­tició menys mediàtica però amb històries de superació enve­ja­bles, qual­se­vol experiència olímpica poste­rior no li arriba ni a la sola de la sabata. S’hi apropa l’aven­tura de viure com un ate­nenc, men­jant pans de pita far­cits de carn a un euro als peus del Par­tenó, cami­nar per OAKA i l’Ate­nes clàssica un ves­pre més per dis­si­mu­lar l’avor­ri­ment o viure in situ tots els esports gratuïts de car­rer, la pela és la pela. L’únic luxe va ser el regal d’en Marc, xalant amb una nit d’atle­tisme i dos par­tits de bàsquet.

Les següents cites, en països llu­nyans, hora­ris intem­pes­tius o els jocs soli­ta­ris de Tòquio han refre­dat el meu entu­si­asme olímpic. Ara que els tenim a tocar i no cal fer boge­ries per seguir-los, en soc un igno­rant i ves per on, quan comen­cen, se’ns acut cami­nar entre Zubiri i Pam­plona per viure l’experiència del camí de San­ti­ago amb mai­nada, una boge­ria d’esgo­ta­ment que espe­rem que els fills no obli­din mai. Amb comp­ta­go­tes, he sabut d’algu­nes anecdòtiques olímpi­ques i ara que ja som a casa, em con­sola que encara soc a temps d’engan­xar-m’hi i admi­rar l’èpica de l’espe­rit olímpic.