Sempre m’és difícil respondre a la pregunta sobre quina és la meva orientació política. La majoria de persones esperen que esculli entre esquerra, dreta o centre. Però a mi la idea que totes les meves conviccions hagin d’encaixar en una de les tres capses em sembla estranya. Primer de tot, l’esquerra i la dreta només creen un dels eixos per identificar-nos políticament. Esquerra Republicana, tot i ser d’esquerres, ha mostrat poca voluntat de trencar l’statu quo per fer passos cap a la independència. Junts, que vira cap al centre en l’eix ideològic, és més radical en la seva confrontació amb l’Estat espanyol. La dicotomia entre esquerra i dreta també enterboleix debats que assolirien un consens més ampli si els emmarquéssim des d’una altra perspectiva. De fet, alguns partits són capaços d’aprovar o rebutjar una llei només perquè l’associen amb l’esquerra o amb la dreta, sense pensar si la llei és la millor resposta a un problema concret.

El debat sobre la participació d’Imane Khelif i Lin Yu-Ting a la categoria femenina de boxa en els Jocs Olímpics de París pateix d’una contaminació similar. El combat entre Khelif i Angela Carini, que va durar només quaranta-sis segons, va desencadenar una allau d’abusos sobre Khelif, acusant-la de pretendre ser transgènere només per aprofitar-se de les altres boxejadores. De fet, Khelif no és transgènere. És una persona amb diferències del desenvolupament sexual (DDS) i, a l’hospital, quan va néixer, li van assignar el gènere femení, amb el qual ella s’identifica. Però la seva participació ha obert un debat sobre qui pot participar en l’esport femení i què vol dir ser dona.

Haig de reconèixer que jo, de boxa, en sé ben poc. I no crec que sigui el més indicat per contribuir a aquesta discussió. Dit això, no tinc clar que debatre què és ser dona sigui la millor manera de resoldre el cas particular de Khelif i Yu-Ting. Estem en un moment de transició on els conceptes d’home i de dona estan en qüestió. Aquest debat desperta reaccions viscerals tant d’aquelles persones que volen preservar a tot preu els conceptes tradicionals de gènere, com de les persones que creuen que la dicotomia entre dona i home oprimeix qui no encaixa exactament en una de les dues categories. Com a catalans que hem patit un Estat espanyol que ha volgut controlar i definir, sense tenir en compte la nostra identitat nacional, què vol dir ser català, hauríem de ser molt més sensibles i respectar com les persones s’identifiquen, independentment de si un ho entén o ho comparteix. Però la qüestió està ara massa polaritzada.

Així doncs, el debat sobre Khelif i Yu-Ting s’hauria de centrar en si realment tenen un avantatge competitiu injust, que empobreix l’espectacle o posa en perill les altres boxejadores. En l’època del big data, aquesta qüestió ha de ser més fàcil de resoldre. Els experts han de definir els paràmetres pertinents. I hem de ser conscients que tota decisió tindrà un punt d’arbitrarietat. Però d’aquesta manera evitaríem que el debat estigués definit per les agendes polítiques, i prendríem decisions per al bé de l’esport i de les esportistes, Khelif i Yu-Ting incloses.