Conselleria, recursos i seleccions

Després d’anys recla­mant que la millor manera de defen­sar l’esport és amb una cadira a les reu­ni­ons del Con­sell Exe­cu­tiu, aplau­deixo la cre­ació de la con­se­lle­ria d’Esports que ha deci­dit Sal­va­dor Illa. A molts els sobta que hagi arri­bat, per exem­ple, abans que un Depar­ta­ment d’Habi­tatge, però la con­se­lle­ria d’Esports és necessària per les matei­xes raons que el sec­tor –que lidera la UFEC, però que no només és la UFEC– esgri­meix des de fa més d’una dècada, i que s’han reforçat a propòsit dels efec­tes nega­tius que la pandèmia de la covid 19 i les seves res­tric­ci­ons van tenir en la salut men­tal i la soci­a­lit­zació. Que l’esport i l’acti­vi­tat física són salut con­ti­nua sent cert, però no només salut física. També salut men­tal. Que l’esport és una eina pri­vi­le­gi­ada de soci­a­lit­zació, aco­lli­ment i inte­gració, una pri­o­ri­tat en un país recep­tor net d’immi­gració, s’ha d’enten­dre des de les ins­ti­tu­ci­ons. I que l’esport d’alt nivell –pro­fes­si­o­nal o no, i pro­fes­si­o­nal no implica per força negoci– és un trac­tor d’imatge, per atreure els joves a la pràctica espor­tiva, és una veri­tat incon­tes­tada.

La rei­vin­di­cació històrica del sec­tor espor­tiu era que s’hi des­tinés l’1% del pres­su­post de la Gene­ra­li­tat. Això serien uns 410 mili­ons en els comp­tes del 2023, els vigents ara mateix. Els que els comuns van tom­bar per al 2024 –els més expan­sius de la història– pre­ve­ien una dotació de 186 mili­ons, una mica menys de 25 euros per cada català. No cal afe­gir res més.

No hi ha cursa sense un lloc en la gra­e­lla de sor­tida, i ara l’esport ja hi és, tot i que ocupa un dels últims llocs. Quan escri­via que una con­se­lle­ria era impres­cin­di­ble perquè les rei­vin­di­ca­ci­ons sem­pre es defen­sen més bé de manera directa que per con­se­ller inter­po­sat, se’m res­po­nia des del govern –i no sense raó– que el que calia era que l’esport fos valo­rat per tot el govern i sin­gu­lar­ment per Pre­sidència –d’on depe­nia la secre­ta­ria gene­ral de l’Esport i l’Acti­vi­tat Física– com un aspecte tron­cal de la seva acció política. No es pot dir que Laura Vilagrà hagi estat insen­si­ble a les deman­des de l’esport perquè, política a banda, hi té una moti­vació per­so­nal, n’és prac­ti­cant i hi creu. Però la dotació pres­su­postària –tot i haver cres­cut– és la que és. El govern d’Illa està obli­gat a donar-hi una empenta perquè la cre­ació de la con­se­lle­ria d’Esports no sigui sim­ple maqui­llatge. Si quan el semàfor es posa verd el motor no res­pon, i sor­tint des del dar­rere, no hi haurà remun­tada pos­si­ble. Per que­dar allà mateix no tin­dria sen­tit afe­gir una cadira a les reu­ni­ons de govern. Tam­poc es pot assu­mir que les selec­ci­ons cata­la­nes siguin tes­ti­mo­ni­als des que el reco­nei­xe­ment (i poste­rior marxa enrere) de la de pati­natge va des­ta­par la caixa dels trons ara fa 20 anys. L’esport i tot l’embol­call de ban­de­res que l’acom­pa­nya –quina hipo­cre­sia, la dels que afir­men man­te­nir-lo al marge de la política– és dels ele­ments iden­ti­ta­ris més potents. Pot­ser el pri­mer. Només hi ha un aspecte que causa més picor a les Espa­nyes que veure com­pe­tir ofi­ci­al­ment Cata­lu­nya: que els toquin la but­xaca. Per tant, com en el canvi de model de finançament, l’acti­tud ha de ser la de sant Tomàs. Fets que con­fir­min els ter­mes de l’acord ERC-PSC: “El govern pro­mourà la pro­jecció inter­na­ci­o­nal de les fede­ra­ci­ons espor­ti­ves cata­la­nes i el reco­nei­xe­ment de les selec­ci­ons espor­ti­ves cata­la­nes.” Ara mateix la llei de l’esport només parla d’àmbits “supra­au­tonòmics”.

Tenim cotxe, con­fiem que el motor serà potent i que ompli­rem el dipòsit. La ter­cera pota és el pilot. Berni Álva­rez té fei­nada, però no és nou­vin­gut. S’ha fogue­jat des de les trin­xe­res en la gestió de grups (com a entre­na­dor de bàsquet i com a res­pon­sa­ble de cinc esports en els Jocs Medi­ter­ra­nis del 2018) i té cinc anys de recor­re­gut polític a l’Ajun­ta­ment tar­ra­goní. El nou con­se­ller era un tira­dor pur, un espe­ci­a­lista en el tir de tres punts, un mal­son per a les defen­ses de l’ACB pels vol­tants del canvi de segle. 38% d’encert en 277 par­tits amb més tri­ples inten­tats que no pas tirs de 2 i dues vega­des sub­campió del con­curs de tri­ples de l’All Star (1999 i 2000) par­len de la seva pre­cisió. També en diu bé la seva última inter­venció en la selecció cata­lana abso­luta que ara haurà de revi­ta­lit­zar: 26 punts (8/12 tri­ples) con­tra Galícia en la copa de les Naci­ons a Bil­bao, l’any 2009. Falta que li pas­sin la pilota i que també la clavi des de la màxima res­pon­sa­bi­li­tat política.