Després d’anys reclamant que la millor manera de defensar l’esport és amb una cadira a les reunions del Consell Executiu, aplaudeixo la creació de la conselleria d’Esports que ha decidit Salvador Illa. A molts els sobta que hagi arribat, per exemple, abans que un Departament d’Habitatge, però la conselleria d’Esports és necessària per les mateixes raons que el sector –que lidera la UFEC, però que no només és la UFEC– esgrimeix des de fa més d’una dècada, i que s’han reforçat a propòsit dels efectes negatius que la pandèmia de la covid 19 i les seves restriccions van tenir en la salut mental i la socialització. Que l’esport i l’activitat física són salut continua sent cert, però no només salut física. També salut mental. Que l’esport és una eina privilegiada de socialització, acolliment i integració, una prioritat en un país receptor net d’immigració, s’ha d’entendre des de les institucions. I que l’esport d’alt nivell –professional o no, i professional no implica per força negoci– és un tractor d’imatge, per atreure els joves a la pràctica esportiva, és una veritat incontestada.

La reivindicació històrica del sector esportiu era que s’hi destinés l’1% del pressupost de la Generalitat. Això serien uns 410 milions en els comptes del 2023, els vigents ara mateix. Els que els comuns van tombar per al 2024 –els més expansius de la història– preveien una dotació de 186 milions, una mica menys de 25 euros per cada català. No cal afegir res més.

No hi ha cursa sense un lloc en la graella de sortida, i ara l’esport ja hi és, tot i que ocupa un dels últims llocs. Quan escrivia que una conselleria era imprescindible perquè les reivindicacions sempre es defensen més bé de manera directa que per conseller interposat, se’m responia des del govern –i no sense raó– que el que calia era que l’esport fos valorat per tot el govern i singularment per Presidència –d’on depenia la secretaria general de l’Esport i l’Activitat Física– com un aspecte troncal de la seva acció política. No es pot dir que Laura Vilagrà hagi estat insensible a les demandes de l’esport perquè, política a banda, hi té una motivació personal, n’és practicant i hi creu. Però la dotació pressupostària –tot i haver crescut– és la que és. El govern d’Illa està obligat a donar-hi una empenta perquè la creació de la conselleria d’Esports no sigui simple maquillatge. Si quan el semàfor es posa verd el motor no respon, i sortint des del darrere, no hi haurà remuntada possible. Per quedar allà mateix no tindria sentit afegir una cadira a les reunions de govern. Tampoc es pot assumir que les seleccions catalanes siguin testimonials des que el reconeixement (i posterior marxa enrere) de la de patinatge va destapar la caixa dels trons ara fa 20 anys. L’esport i tot l’embolcall de banderes que l’acompanya –quina hipocresia, la dels que afirmen mantenir-lo al marge de la política– és dels elements identitaris més potents. Potser el primer. Només hi ha un aspecte que causa més picor a les Espanyes que veure competir oficialment Catalunya: que els toquin la butxaca. Per tant, com en el canvi de model de finançament, l’actitud ha de ser la de sant Tomàs. Fets que confirmin els termes de l’acord ERC-PSC: “El govern promourà la projecció internacional de les federacions esportives catalanes i el reconeixement de les seleccions esportives catalanes.” Ara mateix la llei de l’esport només parla d’àmbits “supraautonòmics”.

Tenim cotxe, confiem que el motor serà potent i que omplirem el dipòsit. La tercera pota és el pilot. Berni Álvarez té feinada, però no és nouvingut. S’ha foguejat des de les trinxeres en la gestió de grups (com a entrenador de bàsquet i com a responsable de cinc esports en els Jocs Mediterranis del 2018) i té cinc anys de recorregut polític a l’Ajuntament tarragoní. El nou conseller era un tirador pur, un especialista en el tir de tres punts, un malson per a les defenses de l’ACB pels voltants del canvi de segle. 38% d’encert en 277 partits amb més triples intentats que no pas tirs de 2 i dues vegades subcampió del concurs de triples de l’All Star (1999 i 2000) parlen de la seva precisió. També en diu bé la seva última intervenció en la selecció catalana absoluta que ara haurà de revitalitzar: 26 punts (8/12 triples) contra Galícia en la copa de les Nacions a Bilbao, l’any 2009. Falta que li passin la pilota i que també la clavi des de la màxima responsabilitat política.