Aquesta matinada el pare de Lamine Yamal ha entrat en directe a un programa conegut pel seu sensacionalisme d’entrecuix i ha parlat de la feliç millora del seu estat de salut, fet que celebrem tots i alhora mostra una falta de discerniment a l’hora de situar-se en el context que li pertoca: el de protegir i educar el seu fill de disset anys des d’un segon pla, no en erigir-se com a protagonista esperpèntic d’un circ que el convertirà en el bufó de les tertúlies groguenques.

Dit això, el Barça no té prou problemes a nivell institucional que només li faltava la irrupció esgotadora d’un personatge que va camí de deixar en anècdota el progenitor de Neymar, la personificació de la complexitat de gestionar l’entorn d’un jugador que va abandonar De la Peña per Jorge Mendes: una mostra diàfana de la nul·la capacitat de visualitzar les necessitats d’una criatura que ha deixat l’anonimat per ser la pedra angular esportiva del Barça.

A partir d’aquí, el club té dues opcions. La primera és fer com si res estigués passant i que les aparicions públiques d’aquest pare a mode de fan incontrolat acabin essent rutina del dia a dia de l’entitat, una situació temerària perquè fàcilment pot opinar sense criteri sobre qualsevol situació esportiva o contractual relacionada amb el seu fill, i de retruc, tingui una incidència absurda sobre les reaccions concretes del jugador i el maleït entorn. I la segona, fer el que realment s’ha de fer, o sigui, un cop de puny a sobre la taula amb què s’exigeixi al pare de la criatura que passi a un discret segon pla, allunyant-lo de les càmeres que tant li agraden pel seu bé i pel de tothom.

D’aquesta manera, posant-li el context real que ha d’ocupar, no només donaràs l’estabilitat necessària a la carrera del jugador i a la imatge del club, sinó que estaràs protegint aquest pare delirant d’un sector mediàtic que no li posa el micròfon per ajudar-lo, al contrari, sinó que l’estan utilitzant per donar carnassa a les baixes passions a mode de Belén Esteban, ridiculitzant-lo més que ajudant-lo, o sigui, seguint a clàssica tendència d’agafar un personatge sense criteri per destruir-lo a ulls de l’opinió pública quan l’audiència ho reclami. Per això s’ha acabat, fins aquí hem arribat: no hem de saber qui és ni què pensa el pare de Lamine Yamal.