Saber aco­mi­a­dar. Una cosa tan sen­zi­lla i, alhora, sem­bla que tan difícil. Últi­ma­ment, el Barça s’ha obli­dat de dir adeu a les seves lle­gen­des com es merei­xen. Dimarts pas­sat, Sergi Roberto, can­sat d’espe­rar en un segon pla la pos­si­bi­li­tat que els comp­tes qua­dres­sin i el pogues­sin ins­criure amb un con­tracte a la baixa, va posar el punt final a la seva etapa de 18 anys com a blau­grana en un emo­tiu acte amb els seus com­panys, la seva família i la junta a l’Audi­tori 1899 del Camp Nou. Lle­gen­des del club com Xavi, Puyol, Piqué i Unzué no hi van fal­tar, fet que denota la trans­cendència de la seva figura en aquest club. Ara bé, real­ment es merei­xia i volia aca­bar aquesta etapa d’aquesta manera? Ell mateix ho va dei­xar ben clar: “M’hau­ria agra­dat aco­mi­a­dar-me al camp.”

Crec que Sergi Roberto no dema­nava res de l’altre món. Així hau­ria de ser sem­pre. Els fut­bo­lis­tes han de tenir la pos­si­bi­li­tat d’aco­mi­a­dar-se al camp, davant de tota l’afició. És cert que el reu­senc va fina­lit­zar el con­tracte el 30 de juny, i no se sabia què pas­sa­ria. Però no és cap excusa. El dia abans s’havia cele­brat el tro­feu Joan Gam­per, un esce­nari immi­llo­ra­ble en què podria haver rebut tot l’escalf i agraïment dels culers.

Per si no n’hi havia prou, abans que es fes ofi­cial la seva marxa, la família i amics de Dani Olmo van aparèixer amb samar­re­tes amb el seu dor­sal, el número 20. Petits detalls que fan mal.