La meravella del futbol és que dos i dos no són quatre, al contrari, pot tenir un resultat amb decimals totalment antagònic a l’esperat. Tot sembla ordenat fins que la lògica es trenca i ens reporta aquell plaer o patiment de qui ha vist esberlat la seguretat d’una realitat aparentment immutable: el gust de saber- nos d’un món sense certeses.

Havia de ser un 0-15, una escabetxada sense pal·liatius, el principi d’una rendició de tots els rivals que els havien de rebre amb el genoll vinclat a terra abans de començar, essent submisos a la supèrbia de qui es creu hegemònic, infal·lible, perfecte, sense fissures: el donar les gràcies per la sort de presenciar com et rebenten davant de la teva gent.

Però el futbol sap jugar amb els angles morts de la realitat, amb la batalla d’igual a igual, amb el joc de pissarra engrandit per l’esforç de qui es creu un pla d’atac, amb els obrers capaços d’apagar estrelles aixecant la pols del sacrifici, o sigui, amb els secundaris d’una pel·lícula mediàtica que deixen sense rèplica als arrogants de sempre.

A partir d’aquí, el Madrid segueix essent el màxim favorit per tot i més, un excedent brutal de talent pendent de ser un equip per l’absència de Kroos i el fantasma de Makelele, però també és la certesa que qualsevol 0 a 15 pot ser un 1-1, i que per tant, la història dels nens de la Masia lluitant contra els clauers de Florentino és simplement això: la intuïció d’una temporada en què el futbol pot ser el més essencial de les coses menys importants.