La planificació esportiva del Barça és el vaivé d’una nit adolescent, pots tenir una idea més o menys diàfana del punt de sortida però és impossible intuir el seu final, convertint així l’experiència en una road movie on el protagonista fa un viatge de maduresa per tornar a la mediocritat del punt de sortida.

Aquesta és la situació actual d’un club que confon fitxar amb inscriure, optimisme amb quimera, i realitat amb un realisme màgic propi de Pere Calders: Es parteix d’un fet objectiu passat pel filtre de la imaginació i s’acaba saltant entre unicorns a una terra inhòspita habitada per gegants de tres caps, o sigui, es té la reunió a Sant Joan Despí i al cap de quatre frases ja es veuen tots camí d’Ítaca.

Per això és comprensible que s’arribi de nou al final del mercat amb la vaga sensació de deixadesa laboral, d’aquell que a mitjans de juliol esperava la urgència dels darrers dies per moure fitxa, de qui es mou millor entre el caos de la necessitat que amb una planificació estructurada en nom del llarg termini: El funcionament a través de la paramnèsia no ha de ser propi d’una entitat mitjanament seriosa.

Així doncs, ara mateix el Barça és el club del voluntarisme, del crit de guerra de Wiliam Wallace de cap endavant sense saber què és endavant, de la fe envers el líder que alhora té fe cega a la seva malmesa intuïció, del ens en sortirem perquè hem de ser optimistes però tampoc estem definint una estructura professional que fonamenti l’optimisme, o sigui, el grup d’amics que viu com si fot fos una nit adolescent, amb la diferència que les aventures d’aquelles nits llunyanes feien gràcia, i ara, l’enèsim despropòsit del Barça d’aquest final de mercat provoca una tristesa entre la sàtira i la desesperació: Un esperpent clàssic de Valle-Inclán.