Del somni al poder real gironí

Fa menys de deu anys, la tem­po­rada 2015/16, el Girona cele­brava com un “rècord” un pres­su­post de 9,4 mili­ons d’euros. En aquell moment, somiar la pri­mera divisió era un repte titànic, sovint frus­trat en l’últim moment. Aque­lla xifra, que al seu dia repre­sen­tava tant, ara sem­bla anecdòtica, un recor­da­tori de la velo­ci­tat amb què el fut­bol i el club han evo­lu­ci­o­nat. Fixeu-vos, si no, en l’arri­bada d’Aspri­lla per un import tres vega­des supe­rior a aquell pres­su­post de fa deu anys... El Girona ha fet un salt enda­vant extra­or­di­nari i s’ha con­so­li­dat tant espor­ti­va­ment com econòmica­ment, fins al punt de com­pe­tir amb els grans de la lliga i de garan­tir-se una plaça en la Cham­pi­ons. La col·labo­ració amb el City Foot­ball Group ha estat un impuls impor­tant que ha pro­por­ci­o­nat ces­si­ons clau i una meto­do­lo­gia de tre­ball pro­fes­si­o­nal i rigo­rosa. Però seria injust atri­buir tot l’èxit només a aquesta relació. Figu­res com Stu­ani, Gra­nell i Pere Pons; entre­na­dors com Agné, Rubi, Machín i Míchel, i direc­tius com Cárcel, han estat fona­men­tals en aquesta meta­mor­fosi. Ara el Girona és un club que ha dei­xat de ser una sor­presa i s’ha con­ver­tit en una rea­li­tat con­so­li­dada. És moment de reconèixer i rei­vin­di­car aquest pro­jecte, i de donar-li el valor que mereix. No és un club de pas: ha vin­gut per que­dar-se al màxim nivell. Si no ens fem forts aquí, al ter­ri­tori gironí, ningú ho farà per nosal­tres. I segu­ra­ment miro de con­tes­tar a una mino­ria, a un reducte que no sap valo­rar i que parla amb una bufanda al coll. Paciència.