Maya Moore (Jefferson, EUA, 1989) va jugar vuit temporades a la WNBA. En aquest temps, en va fer prou per guanyar quatre campionats (2011, 2013, 2015 i 2017) i ser la jugadora més valorada (MVP) l’any 2014. En el seu pas per Europa va guanyar dues Eurolligues (2012 i 2018), una de les quals a València, a les ordres de Roberto Íñiguez, en un equip mític en què també hi havia Sílvia Domínguez i Laia Palau. Per tant, l’etiqueta de “referent basquetbolístic” se la va guanyar a pols.

Un reguitzell interminable d’estadístiques i rècords acrediten Moore com una de les millors jugadores de bàsquet de la història, tot i que sembla que la nord-americana no compra aquesta idea de l’èxit. La jugadora, amb només 30 anys, va deixar en estat de xoc el món d’aquest esport quan es va apartar del bàsquet per involucrar-se en l’activisme i, en concret, per advocar per l’excarceració de Jeremy Irons. Irons va ser condemnat l’any 1998 a 50 anys de presó al Jefferson City Correctional Center (Missouri) per un robatori i un assalt amb arma de foc que sempre va negar haver comès. Va passar 23 anys a la presó fins que es va reobrir el cas i el 2020 un jutge va anul·lar la seva condemna.

No ha d’estranyar, doncs, que les Minnesota Lynx –equip en què va disputar tota la seva carrera WNBA– decidissin retirar el seu dorsal, el número 23, amb una cerimònia celebrada el 25 d’agost passat. “Som moltes coses, però per sobre de tot som persones. I si una cosa té Maya Moore són objectius. I quan vol una cosa, lluita per aconseguir-la. I la lluita que va viure i la seva fe en aquest procés per Jeremy Irons han estat increïblement inspiradores i la millor victòria de la seva carrera”, deia l’entrenadora de les Lynx, Cheryl Reeve, en el moment de la cerimònia.

És difícil arribar a dominar un esport. Moore ho va fer. I podria haver continuat allargant la seva pàgina de Viquipèdia amb infinitat de rècords i títols, perquè tenia el talent i les condicions per fer-ho. Però va decidir dedicar la seva plataforma i el seu altaveu a denunciar les escletxes del sistema judicial i penitenciari dels Estats Units, on les persones afroamericanes són encarcerades fins a cinc vegades més que les blanques (Oficina d’Estadístiques Judicials, 2019). Així, va impulsar el projecte Win With Justice, amb el qual pretén dotar de recursos les comunitats i ampliar la mirada del sistema judicial per tal que es prevegin les casuístiques de cada persona i per combatre el que es coneix als Estats Units com a “mass incarceration”, un biaix racista a l’hora d’aplicar la justícia.

El món del bàsquet va perdre una gran atleta i una de les millors competidores quan Maya Moore es va retirar, però la societat va guanyar un ésser humà disposat a prendre posició i a advocar per, en definitiva, fer un món més just. Atletes com Moore, Megan Rapinoe, Colin Kaepernick i Bill Russell posen de manifest el poder de tenir un altaveu i fer-lo servir, i demostren així que l’esport sovint va molt més enllà del que passa al terreny de joc.

L’èxit es pot mesurar de moltes maneres. Per a alguns és una qüestió monetària; per a d’altres, una qüestió de rècords. Però és clar que per a Moore va molt més enllà. L’any 2019, quan va anunciar la seva aturada, va escriure el missatge següent a la plataforma The Players Tribune: “Mesuro l’èxit preguntant-me sovint si estic seguint els meus propòsits de vida.”