“Demano que em deixin treballar.” Amb naturalitat i sinceritat, Manolo González ens servia el titular de l’entrevista que li vam fer a Navata a finals de juliol, amb l’Espanyol verd, sense pràcticament haver-se reforçat i amb molts buits sobretot a la línia ofensiva. Clamava paciència i temps, conscient que començaria la lliga amb mancances però convençut de la idea amb què pensava fer competir l’equip, en la seva estrena com a entrenador de primera divisió, com ho va aconseguir en el complicat aterratge a l’equip, últim cartutx després de la bala fallida de Ramis com a revulsiu. O com ho ha fet durant tantes temporades en un futbol molt més modest però també exigent i que continua tenint molt present. Manolo González, que va deixar una de les imatges de la darrera jornada amb la cursa per celebrar el primer triomf, ha passat de ser un recurs a la desesperada a convertir-se en el guia blanc-i-blau. Com ho és fa temps Míchel a Montilivi. Com s’ha erigit ara Hansi Flick, màxim responsable d’una magnífica arrencada del Barça i encarregat de contrarestar un mercat blaugrana que ha retratat del tot la realitat financera del club, fent mans i mànigues per poder inscriure un sol fitxatge i amb Gündogan havent de demanar a Pep Guardiola tornar cap al City. Allò de l’“és el que hi ha”.

Joan Laporta, que avui preveu explicar-se en una conferència de premsa, és el primer que hauria volgut presumir de més incorporacions que la de Dani Olmo, un futbolista fet a la Masia que ha madurat a Europa i que n’ha fet prou amb un partit i mig per mostrar la riquesa de recursos que pot aportar a l’equip. També Deco devia comptar fer més operacions d’entrada. I per descomptat Flick, que en comptes de queixar-se’n i frustrar-se en un mar d’excuses i retrets, ha anat per feina amb “el que hi ha”. La plantilla és curta i, més enllà de l’acumulació de partits que hauran d’assumir futbolistes que no tenen ni la majoria d’edat, fa patir alguna posició concreta, sobretot al mig del camp arran de la gravíssima lesió de Marc Bernal. Flick, però, ho encaixa –com a mínim de portes enfora– amb tranquil·litat, serenor i pragmatisme. Una benedicció. Com el començament de l’equip, tant pel 12 de 12 que li permet arribar al primer parèntesi a dalt de tot –amb quatre punts més que el Madrid i l’Atlético– com per tot el que s’ha vist i apuntat d’un conjunt intens, convençut, que combina el domini i la verticalitat. Bo i entenent que són tot just quatre partits, però la primera versió del Barça de Flick és la d’un equip fresc i, d’alguna manera, alliberat.

També s’ha tret un pes de sobre el Girona. Míchel explicava, abans de la primera victòria del curs –un 4-0 contundent i convincent contra l’Osasuna–, que no li agradava el que observava i sentia, com si s’impregnés de massa negativitat el seu equip per haver perdut peces i haver començat amb empat al Villamarín i derrota al Cívitas Metropolitano, dos dels camps d’on més difícil és endur-se punts. Ell veia prou bé un equip amb la necessitat de reconstruir-se, amb molts fitxatges per adaptar-se i jugadors joves que tot just debuten en la lliga. En quatre dies, sis punts seguits, sis gols a favor, cap en contra i cap amunt. L’exigència serà altíssima, i després de l’aturada li arribarà una fase molt dura que començarà enfrontant-se al Barça i el PSG i que l’afició afrontarà des de la il·lusió i Míchel i companyia, segur, des de la convicció.

A l’Espanyol també hi han acabat arribant fitxatges, a un altre nivell i en unes altres condicions –més cessions, com li va tocar al Girona quan va tornar a l’elit–, que l’entrenador haurà d’anar cohesionant. Amb l’ajuda i la tranquil·litat que dona sempre la primera victòria, a partir d’un gol a última hora precisament d’un dels reforços ofensius (Alejo Véliz) que fa un mes encara no tenia Manolo González.

L’impactant 7-0 contra el Valladolid, el cop d’autoritat al Pizjuán (0-2) i l’èxtasi contra el Rayo (2-1). Tres maneres de guanyar de tres entrenadors que estan aconseguint marcar una línia, un camí, i que veuen com els jugadors els segueixen, que deu ser de les coses més reconfortants per a un líder. Idea, mètode, execució. Amb més noms o menys. El Barça n’hauria volgut més. El Girona, probablement, hauria preferit no haver-ne de retocar tants. I l’Espanyol, si no es podia permetre gaire res més, sí que hauria agraït rebre’ls abans. És “el que hi ha”. I, per sobre d’això, és la idea. Sempre la idea.