“Demano que em dei­xin tre­ba­llar.” Amb natu­ra­li­tat i sin­ce­ri­tat, Manolo González ens ser­via el titu­lar de l’entre­vista que li vam fer a Navata a finals de juliol, amb l’Espa­nyol verd, sense pràcti­ca­ment haver-se reforçat i amb molts buits sobre­tot a la línia ofen­siva. Cla­mava paciència i temps, cons­ci­ent que començaria la lliga amb man­can­ces però con­vençut de la idea amb què pen­sava fer com­pe­tir l’equip, en la seva estrena com a entre­na­dor de pri­mera divisió, com ho va acon­se­guir en el com­pli­cat ater­ratge a l’equip, últim car­tutx després de la bala fallida de Ramis com a revul­siu. O com ho ha fet durant tan­tes tem­po­ra­des en un fut­bol molt més modest però també exi­gent i que con­ti­nua tenint molt pre­sent. Manolo González, que va dei­xar una de les imat­ges de la dar­rera jor­nada amb la cursa per cele­brar el pri­mer tri­omf, ha pas­sat de ser un recurs a la des­es­pe­rada a con­ver­tir-se en el guia blanc-i-blau. Com ho és fa temps Míchel a Mon­ti­livi. Com s’ha eri­git ara Hansi Flick, màxim res­pon­sa­ble d’una magnífica arren­cada del Barça i encar­re­gat de con­tra­res­tar un mer­cat blau­grana que ha retra­tat del tot la rea­li­tat finan­cera del club, fent mans i mànigues per poder ins­criure un sol fit­xatge i amb Gündo­gan havent de dema­nar a Pep Guar­di­ola tor­nar cap al City. Allò de l’“és el que hi ha”.

Joan Laporta, que avui pre­veu expli­car-se en una con­ferència de premsa, és el pri­mer que hau­ria vol­gut pre­su­mir de més incor­po­ra­ci­ons que la de Dani Olmo, un fut­bo­lista fet a la Masia que ha madu­rat a Europa i que n’ha fet prou amb un par­tit i mig per mos­trar la riquesa de recur­sos que pot apor­tar a l’equip. També Deco devia comp­tar fer més ope­ra­ci­ons d’entrada. I per des­comp­tat Flick, que en comp­tes de quei­xar-se’n i frus­trar-se en un mar d’excu­ses i retrets, ha anat per feina amb “el que hi ha”. La plan­ti­lla és curta i, més enllà de l’acu­mu­lació de par­tits que hau­ran d’assu­mir fut­bo­lis­tes que no tenen ni la majo­ria d’edat, fa patir alguna posició con­creta, sobre­tot al mig del camp arran de la gravíssima lesió de Marc Ber­nal. Flick, però, ho encaixa –com a mínim de por­tes enfora– amb tran­quil·litat, sere­nor i prag­ma­tisme. Una bene­dicció. Com el començament de l’equip, tant pel 12 de 12 que li per­met arri­bar al pri­mer parèntesi a dalt de tot –amb qua­tre punts més que el Madrid i l’Atlético– com per tot el que s’ha vist i apun­tat d’un con­junt intens, con­vençut, que com­bina el domini i la ver­ti­ca­li­tat. Bo i ente­nent que són tot just qua­tre par­tits, però la pri­mera versió del Barça de Flick és la d’un equip fresc i, d’alguna manera, alli­be­rat.

També s’ha tret un pes de sobre el Girona. Míchel expli­cava, abans de la pri­mera victòria del curs –un 4-0 con­tun­dent i con­vin­cent con­tra l’Osa­suna–, que no li agra­dava el que obser­vava i sen­tia, com si s’impregnés de massa nega­ti­vi­tat el seu equip per haver per­dut peces i haver començat amb empat al Villa­marín i der­rota al Cívitas Metro­po­li­tano, dos dels camps d’on més difícil és endur-se punts. Ell veia prou bé un equip amb la neces­si­tat de recons­truir-se, amb molts fit­xat­ges per adap­tar-se i juga­dors joves que tot just debu­ten en la lliga. En qua­tre dies, sis punts seguits, sis gols a favor, cap en con­tra i cap amunt. L’exigència serà altíssima, i després de l’atu­rada li arri­barà una fase molt dura que començarà enfron­tant-se al Barça i el PSG i que l’afició afron­tarà des de la il·lusió i Míchel i com­pa­nyia, segur, des de la con­vicció.

A l’Espa­nyol també hi han aca­bat arri­bant fit­xat­ges, a un altre nivell i en unes altres con­di­ci­ons –més ces­si­ons, com li va tocar al Girona quan va tor­nar a l’elit–, que l’entre­na­dor haurà d’anar cohe­si­o­nant. Amb l’ajuda i la tran­quil·litat que dona sem­pre la pri­mera victòria, a par­tir d’un gol a última hora pre­ci­sa­ment d’un dels reforços ofen­sius (Alejo Véliz) que fa un mes encara no tenia Manolo González.

L’impac­tant 7-0 con­tra el Valla­do­lid, el cop d’auto­ri­tat al Pizjuán (0-2) i l’èxtasi con­tra el Rayo (2-1). Tres mane­res de gua­nyar de tres entre­na­dors que estan acon­se­guint mar­car una línia, un camí, i que veuen com els juga­dors els seguei­xen, que deu ser de les coses més recon­for­tants per a un líder. Idea, mètode, exe­cució. Amb més noms o menys. El Barça n’hau­ria vol­gut més. El Girona, pro­ba­ble­ment, hau­ria pre­fe­rit no haver-ne de reto­car tants. I l’Espa­nyol, si no es podia per­me­tre gaire res més, sí que hau­ria agraït rebre’ls abans. És “el que hi ha”. I, per sobre d’això, és la idea. Sem­pre la idea.