En un sopar familiar la nit de Sant Ramon, sense col·locar-nos a l’entorn de la taula parada al pati de la casa per festejar que encara som a l’estiu, anàvem fent i desfent grups de conversa mentre menjàvem a peu dret o asseguts en un banc. Amb un dels que hi eren vam comentar que el Barça havia guanyat per 7 a 0 el Valladolid: no sabíem gaire bé si havia estat perquè havia desplegat un joc magnífic o perquè l’equip contrari havia estat molt poc afinat. Vam reconèixer i compartir que ens hem convertit en uns barcelonistes escèptics: tot i els bons resultats de les primeres quatre jornades de la nova lliga, encara no trobem prou motius per creure que, entrenat per Flick, s’hagi format un bon equip.

El cas és que el Barça va realitzar bones jugades, però en unes quantes de les que van acabar en gol van ser decisius els errors del Valladolid. Més encara: Raphinha va fer xuts sensacionals; Lamine Yamal, una assistència lluminosa, però també hi va haver rebots i accions, finalment resolutives, però una mica a empentes i rodolons. Aleshores ell em va preguntar: “Te’n recordes, de les jugades de gol de Messi i com es passaven la pilota entre ell, Iniesta i Xavi? Les llargues possessions del Barça de Guardiola?” Vaig respondre que no només no me n’he oblidat, sinó que a vegades ho reviso per concedir-me un plaer estètic. Aquella finesa, aquella precisió, aquella elegància. Vam brindar per aquells temps sense parlar-ne més per no recrear-nos inútilment en la nostàlgia.