En ple debat al voltant del paper de la immigració en la societat catalana i espanyola, pareix indicat reflexionar sobre el protagonisme dels esportistes provinents d’altres països o amb progenitors originaris d’altres estats en els recents èxits internacionals a l’Eurocopa i als Jocs Olímpics de París. Sense el concurs dels futbolistes francesos nacionalitzats Aymeric Laporte i Robin Le Normand o dels espanyols amb sang africana Lamine Yamal i Nico Williams, difícilment s’hauria guanyat el títol continental. Així mateix, si fem un repàs de les medalles olímpiques veurem com, si descomptem les dels esports d’equip, gairebé la meitat no s’haurien aconseguit sense la contribució d’atletes d’origen estranger com Jordan Díaz (Cuba), Ayoub Ghadfa (Marroc), Emmanuel Reyes (Cuba), Cristina Bucsa (Moldàvia), Florian Trittel (Suïssa) o Marcus Cooper (Regne Unit).

L’esport és un dels entorns socials on més s’exalten els sentiments patriòtics i es reivindica l’orgull nacional a través de l’exhibició de banderes, l’audició d’himnes, les proclames enfervorides dels comentaristes o les emocions desenfrenades dels esportistes. Això facilita que els triomfs internacionals s’amarin sovint, implícitament o explícitament, d’una retòrica de poble escollit tot reafirmant la seva superioritat. Aquest component messiànic i supremacista pot ser aprofitat per fomentar actituds discriminatòries i generar un rebuig, o fins i tot odi, envers els qui no són “dels nostres”. Una estratègia seguida per determinats partits extremistes que troben en el desencís dels ciutadans un ambient favorable per convertir l’immigrant en el boc expiatori de les nostres mancances.

Tanmateix, una activitat tan exigent i competitiva com l’esport d’elit ens demostra com, si es posen els mitjans econòmics necessaris i s’ofereixen oportunitats, la incorporació d’estrangers suposa un enriquiment que ajuda a la millora del rendiment i del prestigi internacional del país. Les seves qualitats físiques, juntament amb el seu context personal o cultural, resulten diferencials en determinats esports i compensen/complementen algunes deficiències dels nadius. D’altra banda, aquesta integració es produeix tant en esports més propis de les classes socials més desafavorides (boxa, atletisme o futbol) com en altres de més elitistes (tennis, rem o vela). Tota una declaració d’intencions que també caldria traslladar a l’àmbit laboral, on només es reserven per als forans les feines menys qualificades.

Malauradament, alguns dirigents polítics no semblen interessats a aprendre aquesta lliçó que ens dona l’esport i continuen atiant la por davant del col·lectiu de persones migrants amb arguments populistes que alimenten els prejudicis existents entre la població. Després de més de vint-i-cinc anys de la victòria de la selecció amfitriona al mundial de França (1998) amb una majoria de jugadors nadius d’Àfrica o amb arrels africanes, els discursos xenòfobs continuen guanyant terreny dins l’arc parlamentari. Malgrat la seva força per cohesionar una societat i la seva capacitat per generar un gran sentiment de pertinença, els èxits esportius per si sols no semblen tenir prou capacitat per transformar les mentalitats a llarg termini.

L’esport és un gran aparador on poder mostrar una imatge normalitzada de la multiculturalitat, però requereix una complicitat política i mediàtica que prioritzi la convivència per damunt d’altres interessos. Si no, resulta contradictori fomentar les nacionalitzacions exprés dels esportistes d’elit o esmerçar recursos públics en la seva preparació mentre es qüestiona l’acollida, les ajudes i la regularització de la resta de nouvinguts que, tot i no aportar rèdits patriòtics, contribueixen al nostre benestar.