Les ID dels NPC

Ben­vol­gut soci del Girona FC. Em sap greu dir-te que el club no és teu. Deixa que ho matisi, ho és des del punt de vista emo­ci­o­nal, però a efec­tes pràctics no et per­tany. Abans hi havia direc­ti­ves, ara hi ha pro­pi­e­tats i exe­cu­tius que diri­gei­xen el club i que no tenen per què ren­dir-te comp­tes. Ells es deuen als màxims acci­o­nis­tes i, per tant, a tu et trac­ten com a una ID, un cli­ent del seu pro­ducte, el Girona. Per això es poden per­me­tre no pre­sen­tar Fer­ran Ruiz com a juga­dor del filial, perquè no tenen per què expli­car-te res, perquè no volen pro­tes­tes i amb un braçalet lila el 8-M ja ho tenim arre­glat. Per això poden enca­rir els car­nets de soci tant com volen, per aquest motiu poden ser total­ment opacs amb els bene­fi­cis del club, amb els preus dels fit­xat­ges, i també poden sor­te­jar entra­des per a la Lliga de Cam­pi­ons amb mètodes i preus mani­fes­ta­ment injus­tos i tenir Mon­ti­livi fet un des­as­tre. De “al soci no se’l pot enga­nyar” a “tot pel negoci”.

L’encert de Cárcel, la mes­tria incon­tes­ta­ble de Míchel, el bon joc dels juga­dors i els resul­tats, de moment ho tapen tot. Però si un dia, espero que tard, això tron­to­lla, veu­rem que el rei va des­pu­llat i aquell dia tam­poc hi podrem fer res, perquè malau­ra­da­ment el club no és nos­tre. Som uns NPC, figu­rants a din­tre d’una mena de vide­o­joc mili­o­nari del qual no par­ti­ci­pem. Això és així aquí, a New­castle, a Como, a Leip­zig, i a tot arreu. Val més que ho accep­tem, el Girona i el fut­bol ja no ens per­ta­nyen.