El dimarts pas­sat, 10 de setem­bre, vam pre­sen­ciar un debat històric entre Kamala Har­ris i Donald Trump, els can­di­dats pre­si­den­ci­als dels Estats Units dels par­tits demòcrata i repu­blicà, res­pec­ti­va­ment. Har­ris i Trump encar­nen dues visi­ons dels Estats Units que estan a les antípodes, i aques­tes elec­ci­ons poden defi­nir no només el futur del país sinó també l’esce­nari geo­polític de les pròximes dècades. Un tri­omf de Trump amenaçaria la resistència d’Ucraïna i tin­dria con­seqüències nefas­tes per al poble de Pales­tina. Dit això, el més pre­o­cu­pant d’una victòria seva és que con­ti­nuaríem nor­ma­lit­zant que una per­sona que tras­pua men­ti­des, odi i dis­cri­mi­nació es pugui con­ver­tir en el màxim repre­sen­tant polític d’un país. És per això que mol­tes per­so­nes vam seguir el debat amb l’espe­rança que Har­ris, filla de dos immi­grants que van arri­bar als EUA per estu­diar un màster i un doc­to­rat (així com jo i d’altres que hem emi­grat bus­cant opor­tu­ni­tats), demostrés que hi ha una alter­na­tiva a Trump.

Ni els ana­lis­tes més opti­mis­tes espe­ra­ven la clara victòria de Har­ris en el debat. Amb una estratègia sor­pre­nent, Har­ris va domi­nar Trump jugant al joc que al mag­nat supo­sa­da­ment se li dona millor: “Play the man and not the ball.” En comp­tes de demos­trar la diferència entre ella i Trump a través de la pre­sen­tació de polítiques específiques, amb el risc d’ali­e­nar votants poten­ci­als i de ser una diana fàcil, Har­ris es va dedi­car, molt hàbil­ment, a dei­xar peti­tes tram­pes en les seves parau­les per encen­dre el seu opo­nent. Trump hi va caure de qua­tre potes i es va bol­car a defen­sar el seu ego tot apel·lant a fets alter­na­tius i a teo­ries de la cons­pi­ració que el dei­xa­ven en evidència com una per­sona igno­rant, fràgil i exas­pe­rada. Davant d’un Trump enut­jat i agi­tat, Har­ris man­te­nia un som­riure tran­quil i desa­cre­di­tava les decla­ra­ci­ons més estra­nyes de Trump rient i amb cares d’incre­du­li­tat. D’aquesta manera, Trump es mos­trava a si mateix com una per­sona enca­llada en el pas­sat i amb una mirada pes­si­mista i ofe­gada en el res­sen­ti­ment, men­tre que Har­ris irra­di­ava entu­si­asme i segu­re­tat.

El debat entre Har­ris i Trump ens deixa mol­tes lliçons impor­tants que, entre altres coses, ens per­me­ten enten­dre la situ­ació actual de la política cata­lana. Com que aquest és un diari espor­tiu, però, dei­xaré que el lec­tor extre­gui les seves pròpies con­clu­si­ons sobre política i faré en canvi una petita reflexió sobre el Barça. Alguns rumors apun­ten que les elec­ci­ons a la pre­sidència s’avançaran al 2025. Com que l’equip de Flick comença a rut­llar i sem­bla que tor­na­rem al Camp Nou abans que s’acabi l’any, Joan Laporta pot apro­fi­tar les bones noves per asse­gu­rar-se cinc anys més al cap­da­vant del Barça. Si (pos­si­bles) can­di­dats com Víctor Font o Joan Cam­prubí Mon­tal volen fer pes­si­go­lles a Laporta, han d’enten­dre que Laporta ja fa anys que bri­lla amb les tàcti­ques que Har­ris va uti­lit­zar la set­mana pas­sada. Sem­pre trans­met il·lusió i con­fiança i comprèn que exhi­bir el caràcter del can­di­dat és tant o més impor­tant que expli­car tot el pla que un vol imple­men­tar. Que n’apren­guin.