“Encara estic lluny dels entrenadors top.” Aquesta frase de Míchel, plena de sinceritat, em va deixar astorat. Que algú tan elogiat com ell reconegui les seves carències en públic no és habitual. Amb la frase només hi puc estar d’acord en part. Tàcticament, és un tècnic extraordinari i el seu equip té una manera de jugar tan reconeixible com vistosa. Els elogis de Luis Enrique i la majoria d’entrenadors amb els quals ens enfrontem ho corroboren.

Aquesta temporada tot és nou. Som com un nen que el deixen seure per primer cop a la taula dels grans, i aquí sí que li dono la raó; si vol ser un millor entrenador haurà d’aprendre a conviure en situacions com les que ens trobem ara: setmanes curtes, partits molt exigents, pocs entrenaments i molts viatges. Haurà de saber motivar l’equip cada tres dies i sobretot fer entendre als jugadors que el partit de París és el més èpic, però el de València és el més important. Per fer això necessita tothom i aquí és on tinc un punt de preocupació. Francés, Bryan i Abel m’han convençut de seguida; Krejcí i Oriol dimecres em van demostrar que estan a punt, però Van de Beek, Miovski, Misehouy i sobretot Asprilla i Danjuma poden donar molt més. Fer una bona temporada depèn en bona part de tenir tothom endollat. Aquesta és la seva feina més urgent, i pel que vaig sentir-li dir a la sala de premsa de París, n’és conscient. No tinc cap dubte que se’n sortirà perquè és un entrenador top.