L’11 de juliol del 1975 es va estrenar una pel·lícula que ha passat a la història per haver estat una de les més censurades del franquisme. Es titulava Furia española i estava dirigida pel català Francesc Betriu i interpretada, entre d’altres, per Cast Sendra Cassen, Mònica Randall i Ovidi Montllor. El director qualificava la trama com a “típica d’aquí” i explicava que anava dels “immigrants més o menys integrats i del paper del Barça com a exponent màxim de la integració a Catalunya”. La pel·lícula era una paròdia d’una societat en què el futbol era un mecanisme per vehicular les frustracions sexuals i com a instrument de dominació de les masses; i aprofitava la història d’un emigrant andalús que es feia soci del Barça per resseguir la Barcelona lumpen. El títol de la pel·lícula era tota una declaració d’intencions i posava de manifest fins a quin punt el mite de la “fúria espanyola”, que s’havia començat a gestar durant els anys vint del segle passat, es trobava ben arrelat en l’imaginari col·lectiu.

Per tal d’eludir la censura, el guionista va presentar un text que no tenia res a veure amb el de la pel·lícula. A la dictadura, però, no li va fer cap gràcia. I, durant mesos, va mantenir segrestada la cinta “fins que s’ajusti al guió aprovat”. El problema, per a les autoritats franquistes, va arribar quan el festival de cinema de Canes va voler exhibir-la. A partir d’aleshores es va produir una situació kafkiana, molt en la línia de l’argument de la pel·lícula. En un primer moment, el Ministeri d’Informació i Turisme va arribar a negar l’existència de la pel·lícula, però quan una trentena de crítics i escriptors cinematogràfics van reclamar que fos “alliberada” del segrest de la censura (juntament amb una altra pel·lícula que es trobava en la mateixa situació, Ya soy una mujer, de Manuel Summers), les autoritats es van veure obligades a rectificar la seva decisió. A partir d’aleshores, no només van reconèixer que la pel·lícula existia, sinó que fins i tot va negar que hagués estat censurada. La versió que va acabar circulant, però, tenia vint-i-un talls del censor, una autèntica sagnia. De fet, havia quedat tan retallada que algun crític cinematogràfic no s’estava de reconèixer la dificultat de fer-ne una valoració acurada.

La pel·lícula, finalment, es va poder estrenar a casa nostra. El lloc escollit va ser el cinema Olympia de València. Els grups d’ultradreta van voler frustrar l’exhibició amb una amenaça de bomba que va obligar a desallotjar la sala durant unes hores. Per cert, els seus promotors es van agafar el segrest de la censura amb humor i van utilitzar-lo com un esquer per atreure públic. En alguns dels anuncis promocionals que es van publicar a la premsa s’hi podia llegir: “Per fi [...] via lliure a Furia española! Ara podrà saber per què va tenir problemes amb la censura.” En d’altres es destacava que era “la pel·lícula més polèmica del moment”. La intriga fins i tot va arribar a orelles del dictador. Expliquen que el Generalísimo va voler veure la pel·lícula. No coneixem la seva reacció, però el director, Francesc Betriu, explicaria anys després, en to burleta, que aquell visionat havia estat, ni més ni menys, que “el detonant de la mort del dictador”.