L’11 de juliol del 1975 es va estre­nar una pel·lícula que ha pas­sat a la història per haver estat una de les més cen­su­ra­des del fran­quisme. Es titu­lava Furia española i estava diri­gida pel català Fran­cesc Betriu i inter­pre­tada, entre d’altres, per Cast Sen­dra Cas­sen, Mònica Ran­dall i Ovidi Mont­llor. El direc­tor qua­li­fi­cava la trama com a “típica d’aquí” i expli­cava que anava dels “immi­grants més o menys inte­grats i del paper del Barça com a expo­nent màxim de la inte­gració a Cata­lu­nya”. La pel·lícula era una paròdia d’una soci­e­tat en què el fut­bol era un meca­nisme per vehi­cu­lar les frus­tra­ci­ons sexu­als i com a ins­tru­ment de domi­nació de les mas­ses; i apro­fi­tava la història d’un emi­grant andalús que es feia soci del Barça per res­se­guir la Bar­ce­lona lum­pen. El títol de la pel·lícula era tota una decla­ració d’inten­ci­ons i posava de mani­fest fins a quin punt el mite de la “fúria espa­nyola”, que s’havia començat a ges­tar durant els anys vint del segle pas­sat, es tro­bava ben arre­lat en l’ima­gi­nari col·lec­tiu.

Per tal d’elu­dir la cen­sura, el guio­nista va pre­sen­tar un text que no tenia res a veure amb el de la pel·lícula. A la dic­ta­dura, però, no li va fer cap gràcia. I, durant mesos, va man­te­nir segres­tada la cinta “fins que s’ajusti al guió apro­vat”. El pro­blema, per a les auto­ri­tats fran­quis­tes, va arri­bar quan el fes­ti­val de cinema de Canes va voler exhi­bir-la. A par­tir d’ales­ho­res es va pro­duir una situ­ació kafki­ana, molt en la línia de l’argu­ment de la pel·lícula. En un pri­mer moment, el Minis­teri d’Infor­mació i Turisme va arri­bar a negar l’existència de la pel·lícula, però quan una tren­tena de crítics i escrip­tors cine­ma­togràfics van recla­mar que fos “alli­be­rada” del segrest de la cen­sura (jun­ta­ment amb una altra pel·lícula que es tro­bava en la mateixa situ­ació, Ya soy una mujer, de Manuel Sum­mers), les auto­ri­tats es van veure obli­ga­des a rec­ti­fi­car la seva decisió. A par­tir d’ales­ho­res, no només van reconèixer que la pel·lícula exis­tia, sinó que fins i tot va negar que hagués estat cen­su­rada. La versió que va aca­bar cir­cu­lant, però, tenia vint-i-un talls del cen­sor, una autèntica sag­nia. De fet, havia que­dat tan reta­llada que algun crític cine­ma­togràfic no s’estava de reconèixer la difi­cul­tat de fer-ne una valo­ració acu­rada.

La pel·lícula, final­ment, es va poder estre­nar a casa nos­tra. El lloc esco­llit va ser el cinema Olym­pia de València. Els grups d’ultra­dreta van voler frus­trar l’exhi­bició amb una amenaça de bomba que va obli­gar a desa­llot­jar la sala durant unes hores. Per cert, els seus pro­mo­tors es van aga­far el segrest de la cen­sura amb humor i van uti­lit­zar-lo com un esquer per atreure públic. En alguns dels anun­cis pro­mo­ci­o­nals que es van publi­car a la premsa s’hi podia lle­gir: “Per fi [...] via lliure a Furia española! Ara podrà saber per què va tenir pro­ble­mes amb la cen­sura.” En d’altres es des­ta­cava que era “la pel·lícula més polèmica del moment”. La intriga fins i tot va arri­bar a ore­lles del dic­ta­dor. Expli­quen que el Gene­ralísimo va voler veure la pel·lícula. No conei­xem la seva reacció, però el direc­tor, Fran­cesc Betriu, expli­ca­ria anys després, en to bur­leta, que aquell visi­o­nat havia estat, ni més ni menys, que “el deto­nant de la mort del dic­ta­dor”.