Tampoc es podia esperar un equip que anés fi com una seda, tenint en compte el gran nombre de peces que cal encaixar en el nou projecte. Però el test que ha suposat la Lliga Catalana posa en evidència que l’Uni encara és lluny del mínim exigible. En la final contra el Sedis, les gironines van ser incapaces de tallar un 22-0 en contra en el tercer quart. Una situació preocupant perquè no tan sols no es van saber trobar els recursos ofensius necessaris per fer-hi front, sinó perquè, a més, i encara més greu, tampoc van aparèixer els defensius per tallar-ho. Tenint en compte que el rival representa el nivell mitjà que es trobaran al llarg d’aquesta temporada, caldrà pedalar molt per intentar competir contra els grans equips estatals i europeus, que és el que se li suposa a l’Uni. Sense oblidar, però, que això tot just acaba de començar i que s’està esperant l’arribada de les que se suposa que han de ser les referents d’aquesta plantilla –Maya Caldwell i Natasha Mack, les dues competint encara a la WNBA–. Amb el perill que això suposa, també. Aquest desencaix entre l’inici de les competicions europees amb la finalització de la lliga americana s’ha convertit en un contratemps important. No només per a l’Uni, però en aquest cas es fa molt palès. Les gironines enceten un projecte quasi de zero i els eixos en què ha de pivotar no hi són. La pretemporada arrenca coixa i quan la competició ja està en marxa cal introduir les noves incorporacions en un temps rècord, sense quasi adaptació. I ja tenim experiències passades en què no totes les jugadores són capaces d’assumir aquest procés, sigui per motius esportius, sigui per altres d’intangibles.

Tornant, però, a la Lliga Catalana del cap de setmana passat, ja es poden extreure algunes conclusions. Lundquist i Hristova ja han confirmat que tenen molts punts a les mans, però ara mateix estan massa soles. D’altra banda, l’equip ha demostrat les virtuts que pot tenir un joc coral i les mancances que suposa no disposar d’un lideratge potent. Especialment en els moments complicats, en què calen jugadores decisives. A més, el joc de cinc obertes que està potenciant Roberto Íñiguez, buscant els espais per al 2x2 o l’1x1, necessita un equilibri amb situacions de joc interior. Es busquen les superioritats en moments puntuals però es troba a faltar, en aquests moments, una pivot potent que jugui a prop de la cistella –em fa l’efecte que enyorarem molt Marianna Tolo–. El bàsquet modern ens porta cap aquí, és clar, però els veterans d’aquest esport enyorem –segurament amb una melancolia caducada– aquell ball de peus d’esquena a la cistella que en molts casos era d’una plasticitat tècnica indescriptible. Finalment, defensivament falta apujar el nivell d’intensitat. Diversos graus. I aquesta sí que ha de ser una virtut imprescindible. No es pot ser només correcte en aquest aspecte. S’ha d’aspirar a excel·lir. Tot plegat, però, acaba formant part d’una anàlisi molt matinera. L’arribada de Caldwell i Mack ho poden capgirar tot com un mitjó. O no. Aquesta és la incertesa. Una situació incontrolable per a l’Uni i per a tants clubs que veuen afectats de manera important l’inici i el final de la temporada si aposten per incorporar jugadores mínimament referents a la WNBA. Una posta, d’altra banda, irrenunciable que ho converteix en un peix que es mossega la cua. Per tant, toca apel·lar al karma que ja comença a ser habitual en cada pretemporada: no es tracta de com es comença, sinó de com s’acaba.