La dura realitat

Ni en el millor dels meus som­nis hau­ria ima­gi­nat mai sen­tir l’himne de la Cham­pi­ons Lea­gue a Mon­ti­livi i dime­cres, amb emoció, l’hi vaig escol­tar. El debut a la màxima com­pe­tició con­ti­nen­tal havia estat espe­rançador. La de París va ser una dolça der­rota, però l’equip va aguan­tar i només una errada indi­vi­dual va con­dem­nar el Girona davant el poderós París Saint Ger­main. I al minut 90! El Feye­no­ord és tot un campió d’Europa, en èpoques pretèrites. Ara no és un dels equips top, però encara fa res­pecte. Però veient rodar la pilota a Mon­ti­livi el cert és que és un equip a l’abast del Girona. No entraré a valo­rar ni els dos gols en por­te­ria pròpia, ni el gol anul·lat ni el penal fallat. El Girona va per­dre 2-3 i una magnífica opor­tu­ni­tat per som­niar a pas­sar de ronda. Tres victòries poden ser­vir i es comp­tava amb la d’aquesta set­mana. Ara la de l’Slo­van de Bra­tis­lava en el pro­per par­tit de casa es fa impres­cin­di­ble.

El que m’agra­da­ria remar­car és que la jor­nada de Cham­pi­ons ens va posar davant del mirall, ens va mos­trar la dura rea­li­tat del Girona com a club. Vic­toriós a la gespa la tem­po­rada pas­sada i que li costa adap­tar els nous fit­xat­ges i es mos­tra titu­be­jant a la Lliga, on l’espe­ren Ath­le­tic de Bil­bao i Real Soci­e­dad en les dues pro­pe­res set­ma­nes. Però la dura rea­li­tat a què em refe­reixo és Mon­ti­livi. Es van sor­te­jar entra­des entre els socis i no tots van poder acce­dir-hi, i després resulta que hi va haver entra­des no venu­des. Els seients buits de pre­fe­rent i gol sud quan s’havien jugat deu minuts de par­tit feien mal al cor. Després van saber que hi va haver cues. I feia mal veure les gra­de­ries afe­gi­des de pre­fe­rent i dels gols bui­des. D’acord. La Cham­pi­ons té una nor­ma­tiva, però hi ha nor­ma­ti­ves mal fetes. Si les gra­de­ries pro­vi­si­o­nals són segu­res per a la lliga, i ho han de ser si tenen el permís, ho hau­rien de ser per a la Cham­pi­ons. A París, als Jocs Olímpics, quan­tes no en vam veure?

Però el que ens dol és Mon­ti­livi. A la llotja, entre altres exju­ga­dors com Santi Car­rasco, Eugeni Bou, Javi Morata o Jordi Mata­mala, hi havia Lluís Bus­quets. Ell va tre­pit­jar la gespa com a juga­dor del Barça a l’estrena de Mon­ti­livi. Aquell juliol de 1970 el camp feia goig. Ara no. Ara queda clar que no és estadi per a un equip de pri­mera amb el poten­cial del Girona i que juga la Cham­pi­ons. Per molts retocs que es facin a Mon­ti­livi, no és un estadi per a un club gran. És muni­ci­pal perquè el Girona el va ven­dre quan gover­nava l’alcalde Nadal. Una bona adqui­sició (40 mili­ons de pes­se­tes). I l’Ajun­ta­ment el té cedit al Girona. Però dime­cres van que­dar clares les seves man­can­ces.

Els pro­pi­e­ta­ris del club, que no obli­dem que han por­tat el Girona a una esta­bi­li­tat econòmica mai vis­cuda i a uns resul­tats espor­tius de pri­mer ordre, tenen al damunt de la taula tot el que he escrit. I en són cons­ci­ents, crec. Un gran amic que tre­ba­lla en el món de l’esport pro­fes­si­o­nal s’exclama que les ins­ti­tu­ci­ons no apos­tin pel Girona com passa a mol­tes comu­ni­tats espa­nyo­les amb el fut­bol i el bàsquet. L’exem­ple de Sara­gossa, on fan un camp pro­vi­si­o­nal men­tre refor­men La Roma­reda, és el seu exem­ple. Jo li dic que aquí s’oblidi dels diners públics al nivell de què parla. Però és evi­dent que al Girona li escau un estadi nou. Refor­mant Mon­ti­livi, que ho veig com­pli­cat, o cons­truint en un muni­cipi pro­per. I la burocràcia... Però la pre­gunta prin­ci­pal és si hi ha volun­tat o no de fer-ho. I sobre aquesta pre­missa hauríem de par­lar. De moment, ens hem de con­for­mar amb la dura rea­li­tat de l’actual Mon­ti­livi.