El gironí adi­ne­rat per la pros­pe­ri­tat expo­nen­cial del negoci fami­liar sol con­duir un cotxe dis­cret els caps de set­mana, gau­deix de vacan­ces de pro­xi­mi­tat amb pro­duc­tes de quilòmetre zero, ves­teix roba de tem­po­ra­des ante­ri­ors, sovin­teja res­tau­rants d’esto­va­lles de qua­dres, puja a Sant Miquel per tots els cor­ri­ols pos­si­bles, canta Sopa de Cabra com si la seva història fos la del far del sud, i res, si la cosa va massa bé toca ser pru­dents perquè un parent es va arruïnar sense avi­sar: la sobri­e­tat de l’apa­rença com a via per fer per­du­ra­ble la riquesa és un mode genuí de viure a la giro­nina.

Així doncs, davant d’aquest caràcter de cau­tela vic­ti­mista, de reco­llir la roba quan un núvol trans­pa­rent fil­tra un sol de justícia, no és estrany tro­bar a Mon­ti­livi les mira­des de reüll per l’inici lògic d’un equip amb neces­si­tat de recons­truir-se, els sons gutu­rals amb aques­tes jor­na­des de recerca on s’encara el repte de la doble com­pe­tició, o sigui, el gest res­tret men­tre Míchel edi­fica el ser d’una plan­ti­lla neces­si­tada de temps per tro­bar un llen­guatge propi: la sus­picàcia es sus­tenta en l’ori­gen genètic del res­pec­ta­ble més que no pas en fets objec­tius.

De totes mane­res, a pesar de la lògica argu­men­tal per a la reacció rece­losa i l’esguard resig­nat autòcton, és abso­lu­ta­ment deli­rant el dubte a la gra­de­ria, les parau­les incom­pren­si­bles a mode de mur­muri, el verb pes­si­mista del blau­grana con­vers que aplica els paràmetres del seu vell amor al seu nou equip, aquell clàssic de “no és el mateix” que no es defi­neix si es com­para amb allò extra­or­di­nari o amb la rea­li­tat d’un club amb aspi­ra­ci­ons de per­du­rar en el temps, o sigui, aquell “no anem pas bé” de qui viu amb el cul estret perquè es sent més a gust amb la queixa que no pas amb el gau­dir: serà impos­si­ble anar més enllà si con­fo­nem ambició amb auten­ti­ci­tat, somni amb rea­li­tat, fan­ta­sia amb tan­gi­bi­li­tat.

Per tant, és essen­cial que el gironí vagi al divan d’un psi­quia­tre qual­se­vol i iniciï un procés de des­in­to­xi­cació de si mateix, i així, el seu dia ruti­nari deixi de ser Cor­pus i passi a ser Sant Narcís, i d’aquesta manera sigui feliç d’una vegada per totes vivint a l’àrea petita del seu espai cone­gut, en aquells racons fami­li­ars que per­du­ren en el temps i ens donen la segu­re­tat d’arre­ce­rar-nos quan el terra tre­mola sota els peus: negar qui som per tro­bar el llen­guatge adi­ent i tenir benes­tar amb allò pal­pa­ble.

Ras i curt, ens convé fugir de nosal­tres matei­xos per cons­truir el futur sense ser pre­so­ners de la nos­tra ànima de romàntic tren­cat, de llop soli­tari deam­bu­lant per una platja equívoca de Fri­e­de­rich, de boti­guer de Balles­te­ries par­lant de la difi­cul­tat de tirar enda­vant el negoci men­tre els diners van camí de podrir-se al cemen­tiri. No ens enga­nyem, com­pa­tri­o­tes, hem de cre­mar el típic gironí que gau­deix de la tar­dor perquè creu que no hi ha res millor que una ciu­tat amb les fines­tres tan­ca­des i les vides tapa­des per la fred.

En defi­ni­tiva, dei­xem de ser giro­nins d’una vegada per poder viure el Girona amb tota la seva ple­ni­tud, dei­xem de par­lar amb cara d’afec­tats de la mort de Car­les Rahola i citem el record anàrquic del boig del telèfon roig, anem gau­dint d’aquest tes­ti­mo­ni­atge de la història sense caure en el fang de la nostàlgia barata, i així, ado­rem el tra­jecte perquè en el camí hi ha la via d’una feli­ci­tat enllaçada a través d’un equip de fut­bol: dis­si­mu­lem com som real­ment o en Míchel ens conei­xerà de veri­tat, i lla­vors, això sí que seria el trist epíleg d’aquest somni d’una nit d’estiu.