L’èxit de Flick: Tancar definitivament l’etapa Guardiola
El culer és un animal nostàlgic que utilitza els records de prosperitat per sobreviure a presents sense avenir, sempre s’ha sentit més còmode parlant de les glòries inamovibles de l’ahir que no pas gaudint de la possibilitat d’un futur triomfant. Així doncs, amb aquest paradigma mental de no deixar anar el passat per sentir-se sempre guanyador, el culer acaba convertint el record en presó i el triomf pretèrit en hipoteques del futur: sempre tendim a comparar el present amb el millor dels nostres ahirs per sentir-nos desgraciats.
Per això portem anys enyorant Guardiola com qui troba a faltar l’amant que va marxar abans que la relació fos insostenible, com si fos el nostre James Dean particular, la música de Kurt Cobain que no va conèixer decadència, o encara que no ho vulguis reconèixer, la teva mirada abans de veure els angles morts de la vida: Guardiola era la felicitat perduda que no deixàvem tornar.
Per tant, el gran mèrit de Flick ha estat enterrar la buidor per la marxa de Guardiola, tornar el barcelonisme al present amb mirada de futur, posar el passat al lloc que li pertoca i donar-li la dimensió necessària perquè no sigui una rèmora pel present, o sigui, ha fet amb Guardiola el que el mateix Guardiola va fer amb Cruyff, i el que algú encara desconegut haurà de fer el dia de demà amb el mateix Flick: Deixar reposar els dies on vam ser descaradament feliços i renovar les formes de trobar la plenitud.
Així doncs, l’agraïment a Flick ha d’anar més enllà dels resultats a final de temporada perquè ha renovat la forma que té el culer de mirar la seva pròpia història, ha tornat a fer l’exercici cíclic de renovació emocional, de situar el relat del Barça en les coordenades correctes d’espai temps, i al final, ens ha tornat aquell moment sublim que només un culer pot entendre: L’instant en què la bellesa formal abraça l’excel·lència del resultat.
