El pas­sat mes de maig plan­te­java en un arti­cle algu­nes direc­trius a tenir en compte a l’hora d’abor­dar el mer­cat d’estiu del Barça. Dis­sor­ta­da­ment, la cançó Si jo fos ric, para­digma del voler i no poder adqui­si­tiu i ins­pi­ra­dora del títol, s’ha con­ver­tit en el leit­mo­tiv que ha acom­pa­nyat el direc­tor espor­tiu a l’hora d’inten­tar reforçar la plan­ti­lla. Tot i dis­po­sar dels diners, o almenys això és el que ens asse­gu­ra­ven, el fair play finan­cer de la Lliga ha fet impos­si­ble la incor­po­ració de més juga­dors. De fet, sense la lesió de Chris­ten­sen, l’únic fixatge rea­lit­zat no hau­ria estat ins­crit.

Al meu parer, l’equip tenia prou talent per no haver de plan­te­jar un revo­lució. Bàsica­ment es trac­tava d’evi­tar la pèrdua de peces cab­dals sense subs­ti­tuir-les com la tem­po­rada ante­rior i des­pren­dre’s d’algun fut­bo­lista amb mer­cat només per con­trac­tar-ne un altre d’encara millor. Reco­ma­nava tenir paciència i no pre­ci­pi­tar-se tot espe­rant el moment en què la madu­ració dels joves i l’explo­tació de l’Spo­tify Camp Nou per­me­tes­sin cons­truir una plan­ti­lla que aspirés a tot. I, òbvi­a­ment, espe­rava un ren­di­ment supe­rior dels juga­dors. Tenint en compte això, feia unes con­si­de­ra­ci­ons per a la con­fecció de la plan­ti­lla.

Malau­ra­da­ment, no s’ha apos­tat per incor­po­rar un mig cen­tre, una de les poques coses que gene­ra­ven con­sens en el bar­ce­lo­nisme, i s’ha con­si­de­rat pri­o­ri­tari el fixatge d’un ata­cant. Pot­ser mai sabrem del cert si aquest canvi de cri­teri ha estat única­ment per motius tècnics o bé han pre­val­gut els aspec­tes econòmics (recor­dem que per poder pagar la clàusula de Nico Willi­ams el club havia de dema­nar un crèdit ban­cari). Per tant, la res­pon­sa­bi­li­tat de cobrir aquesta posició en els par­tits impor­tants recaurà en De Jong (a Marc Ber­nal, al marge de la lesió, no se’l podia sot­me­tre a aquesta exigència). Els resul­tats diran si ha estat un encert o una teme­ri­tat.

La nega­tiva a sor­tir del club dels fut­bo­lis­tes més cotit­zats que no eren titu­lars indis­cu­ti­bles ha impe­dit cer­car juga­dors que apu­ges­sin el nivell en algu­nes posi­ci­ons. Tot i això, la manca de fair play també ha tin­gut aspec­tes posi­tius: no s’han reno­vat les ces­si­ons dels Joãos, s’ha apos­tat per juga­dors del plan­ter per cobrir els late­rals, s’ha faci­li­tat la sor­tida de Gündo­gan i s’ha recu­pe­rat Ansu Fati. En canvi, Lewan­dowski ha vist refer­mada la seva indis­cu­ti­ble titu­la­ri­tat, men­tre que Vitor Roque ha mar­xat a un altre club per gau­dir dels minuts neces­sa­ris per inten­tar demos­trar que mereix una opor­tu­ni­tat.

Al marge dels impon­de­ra­bles produïts per les lesi­ons, el balanç del mer­cat culer és prou asse­nyat si tenim en compte les limi­ta­ci­ons econòmiques. Deco ha donat esta­bi­li­tat a un pro­jecte de futur man­te­nint els juga­dors que han demos­trat la seva vàlua els dar­rers anys i apos­tant pels joves del plan­ter davant la impos­si­bi­li­tat d’incor­po­rar juga­dors con­tras­tats. Mal­grat la manca de reforços en algu­nes posi­ci­ons, l’equip no s’ha afe­blit i ha incre­men­tat els seus recur­sos ofen­sius. Ja sigui per con­ven­ci­ment o per obli­gació, l’aus­te­ri­tat i l’equi­li­bri –balanç de +20 mili­ons– han mar­cat el camí, ajor­nant les inver­si­ons més impor­tants per quan el club dis­posi de més múscul econòmic.

Ara cor­res­pon a l’entre­na­dor fer ren­dir l’equip per damunt de les expec­ta­ti­ves com va fer Xavi la tem­po­rada 22/23. En espera de l’impacte de la recu­pe­ració dels lesi­o­nats, assis­tim a una gran actu­ació de tots els juga­dors gràcies a una pro­posta de joc que ajuda a maxi­mit­zar les seves vir­tuts ofen­si­ves i defen­si­ves –tran­si­ci­ons ràpides, pressió després de pèrdua i línia de cen­trals avançada– i en mini­mitza les man­can­ces –dese­qui­li­bri i xut exte­rior en atac i defensa de l’àrea i en el cos a cos.

D’aquí a uns mesos serà, de nou, el torn del direc­tor espor­tiu. Des del club s’asse­gura –ja ho veu­rem– que hi haurà marge sala­rial per enfor­tir algu­nes posi­ci­ons. Pel que hem vist fins ara, la distància més gran entre els titu­lars i els suplents es pro­du­eix als late­rals i a la línia d’atac. Men­tre que les actu­a­ci­ons de Gerard Mar­tin han estat cor­rec­tes, Héctor Fort no ha dis­po­sat de gai­res opor­tu­ni­tats, con­di­ci­o­nant l’opció de Koundé com a cen­tral. Al davant, encara estem espe­rant Fer­ran Tor­res, Pau Víctor no ha des­ta­cat i Ansu Fati ha par­ti­ci­pat poc.

Al gener, Flick haurà tin­gut prou temps per ava­luar el ren­di­ment de la plan­ti­lla i detec­tar-ne les deficiències. Cal comp­tar amb la seva opinió. Tan­ma­teix, el club no pot caure en l’error comès altres anys de por­tar fut­bo­lis­tes cedits d’altres equips que no tin­guin sufi­ci­ent nivell, roman­guin a la ban­queta i fre­nin l’evo­lució dels juga­dors del plan­ter. A més, amb la situ­ació econòmica del club, no ens podem per­me­tre erra­des que ens con­di­ci­o­nin futu­res ope­ra­ci­ons. A l’hivern és pre­fe­ri­ble guar­dar els calés a la caixa –tret que puguis avançar un fixatge pla­ni­fi­cat per la següent tem­po­rada– per posar-los al camp a l’estiu i fer un salt de qua­li­tat defi­ni­tiu.