La capi­tal cata­lana és des del 1992 víctima de la seva pròpia síndrome d’El retrat de Dorian Gray. Men­tre la ciu­tat enve­lleix de mala manera sense afron­tar els seus grans des­a­fi­a­ments, alguns polítics i opor­tu­nis­tes de tota mena la posen al mirall i la veuen tant o més jove que als anys vui­tanta i abra­cen la idea d’una eterna joven­tut sim­bo­lit­zada en uns nous Jocs Olímpics.

Ja ho van inten­tar amb l’expe­ri­ment hiver­nal. Ara la pri­mera data que flota en l’horitzó és la d’aquí a dotze anys (2036). Para­do­xal­ment aquest pro­jecte dit de futur és un retorn al pas­sat en tota regla. L’any 1980, quan també en fal­ta­ven 12 per al 1992, Narcís Serra ja donava vol­tes a la idea olímpica. Va pre­sen­tar públi­ca­ment la can­di­da­tura el 31 de gener del 1981. Mol­tes coses, pen­sa­reu, han can­viat des de lla­vors. Segur? El soci­a­lisme del capi­tal torna a ser hegemònic a la ciu­tat i la idea del crei­xe­ment expo­nen­cial basat en grans esde­ve­ni­ments torna a córrer com la pólvora pels grans des­pat­xos. Només cal veure la urgència en l’ampli­ació de l’aero­port. Els inde­pen­den­tis­tes som o serem qua­tre gats i els que aixe­quin la veu, que recor­din la Gar­zo­nada.

Aquesta flaire dels anys vui­tanta també la tenim en un cognom ben cone­gut: Sama­ranch. Per si no en vam tenir prou amb el pare, ara arriba el fill, ben clen­xi­nat, per­fu­mat i ves­tit amb Armani com a nova gran espe­rança dels senyors de Bar­ce­lona per com­ple­tar aquesta enèsima ope­ració olímpica. Un altre fill de famós con­vi­dat a la festa és el Borbó. L’“agenda del retro­ba­ment” no deixa de ser una per­fecta excusa perquè el monarca faci d’ambai­xa­dor d’aquest nou cata­la­nisme inte­gra­dor que ens ha de por­tar a la Lluna.

Això de la copa Amèrica ha estat un assaig fallit, però ens diran que si volem fer una cosa que torni la ciu­tat a la seva antiga glòria no hi ha res millor que posar-la a l’apa­ra­dor més uni­ver­sal. Ens pro­me­tran que hi haurà una pluja de mili­ons que ho regarà tot. Pedro Sánchez s’alçarà com el nou por­ta­dor d’aquesta flama men­tre nego­cia amb la resta de comu­ni­tats tota mena de com­pen­sa­ci­ons per futu­res inver­si­ons a Cata­lu­nya, encara que sigui un referèndum d’inde­pendència a Cas­te­lla-la Manxa a canvi de qua­tre rals per roda­lies, no fos cas que els ins­pec­tors del COI aca­bes­sin amb un atac de cor mirant d’arri­bar al cen­tre de la ciu­tat.

Als mera­ve­llo­sos anys vui­tanta als quals molts volen tor­ner també vam tenir un cop d’estat, l’apro­vació de la Loapa, un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que feia bon­dat i un Barça que pràcti­ca­ment mai gua­nyava lli­gues. També amb el temps hem sabut que Felipe González era, en rea­li­tat, tant o més reac­ci­o­nari i ultra que els seus rivals més de dre­tes.

Hi ha interes­sos con­ver­gents dels d’ara amb els d’aquells temps. A banda de fer més hotels i con­ver­tir l’eco­no­mia de ser­veis en la sal­va­dora de la pàtria, l’estadi olímpic, el Palau Sant Jordi i tota la mun­ta­nya “màgica” no dei­xen de ser una nosa si algú no els recu­pera, ni que sigui ideològica­ment, per a allò perquè van ser desig­nats. Fins i tot al Barça, poca broma, li con­ve­nen de forma urgent uns Jocs Olímpics a la ciu­tat, perquè seria la fórmula idònia per acon­se­guir diners públics per finançar l’Espai Barça ara que no hi ha un euro a la caixa.

Els astres, doncs, s’estan ali­ne­ant en aquesta direcció i falta a veure quina excusa dona­ran per fer creure a la gent que uns Jocs ser­vi­ran per resol­dre el pro­blema de l’habi­tatge, del turisme mas­siu, de la pràctica des­a­pa­rició del català, del trans­port públic i pri­vat, de la inse­gu­re­tat i d’uns sala­ris sovint mise­ra­bles. Dit així sem­bla impos­si­ble, però pro­ba­ble­ment la intel·ligència arti­fi­cial ja està tre­ba­llant per moure les mas­ses cap a la direcció més con­ve­ni­ent per als sec­tors més pode­ro­sos.

Ara bé, tot i que els polítics, el rei, Sama­ranch Jr. i totes les patro­nals remin cap aquesta direcció, sem­pre que­darà un últim obs­ta­cle, tal volta insal­va­ble: Isa­bel Díaz Ayuso. No pot per­me­tre, evi­dent­ment, uns segons Jocs a Bar­ce­lona sense que Madrid hagi vis­cut els seus. Estem a les seves mans.