Stuani, cronista de l’èpica blanc-i-vermella, sabia que no havia de ser la seva nit. Tot i frisar per marcar a la Champions, va regalar la glòria a un canari que accepta el rol de veure els partits des de la banqueta. Juanpe, sempre somrient i calmat, capità i l’últim supervivent d’un Girona de segona, és l’heroi silenciat. Stuani, en un discurs antològic als vestuaris, anima els companys a jugar per l’orgull dels gironins i pels que hi són des de fa molts d’anys. Cita Juanpe, cedint-li la seva set de gol. I el canari, de falta, escriu poesia a Montilivi tot rimant un dia històric, perquè no tothom pot dir que ha vist guanyar per primera vegada el seu equip a la Champions. Stuani tenia l’hendecasíl·lab perfecte des del punt de penal, però si un dia podia fallar, era dimarts; ell és l’ídol absolut i etern del club, però sap que n’hi ha d’altres que van ser-hi abans, com Juanpe, titular perquè la nòmina de lesionats és hiperbòlica i li toca xutar la falta per accident, és l’últim vestigi d’una època que no podem oblidar.

En una nit llegendària, el canari que no devia saber ni per qui fitxava el 2016, esdevé l’heroi silenciat regalant-nos un gol de falta magistral. S’ho mereix més que ningú perquè morirà essent del Girona. Una nit feliç, sobretot perquè el pare, que encara no havia trepitjat Montilivi aquesta temporada, i gràcies a la sensibilitat de gent que es desviu pel club, l’ha pogut viure des d’una posició privilegiada.