Un altre dia per a la història. Quan la sincronia entre el coratge i la precisió s’ajunten, el Barça de Flick és un màquina implacable de jugar a futbol i fer gols. En la primera part, va sobreviure amb coratge i una precisió quirúrgica en la línia del fora de joc. En la segona, Flick va retocar el joc amb la pilota i, amb els mecanismes ajustats, el Barça va deixar un altre resultat per a la posteritat. El Madrid no va regalar res. Però no va poder evitar que li caigués el món a sobre quan el Barça es va sincronitzar. Les sensacions de la gent blaugrana no poden estar a un nivell més alt. L’únic inconvenient és que el dia del repartiment dels títols encara queda lluny. Però el viatge amb el capità Flick promet ser apassionant. Vaja, ja ho és. Fulminar dos fantasmes com el Bayern i el Madrid en quatre dies són paraules importants. El Barça viu feliç.

Les bones sensacions sempre són bones. Si més no, ajuden en l’espera. Sobretot si en una setmana tens el Bayern i el Madrid al Bernabéu. El Barça està necessitat de bones sensacions des de fa anys. Doncs, en dues setmanes, Laporta ha tingut una sòlida aprovació dels comptes tot i un qüestionament que ara sembla que estava sobredimensionat, l’equip manté un rumb sòlid i comença a recuperar efectius de molt pes dins la plantilla i la visita del temible Bayern de Munic es va saldar amb una golejada reparadora. I ahir... Ahir va ser un gran dia. Un altre. Posar un 0-4 al Bernabéu és glòria pura. No es pot demanar més en tan poc temps, encara que s’estigui molt lluny del temps en què es recol·lecten els títols. Les sensacions dels altres també compten, però. I el Madrid venia de golejar el Borussia Dortmund remuntant un 0-2 en la mitja part. “Sí, però juga malament”, deien els culers més optimistes. “Imagina’t si comença a jugar bé”, contestaven els més prudents.

Afortunadament, els equips de futbol juguen amb més elements que amb les sensacions. Quan Valdano deia allò que “un equip és un estat d’ànim”, també parlava d’aspectes futbolístics, no només d’una certa confiança. Les bones sensacions de l’equip de Flick tenen molta base futbolística. Però en el món hi ha pocs competidors tan experts com el Real Madrid a frustrar els equips que volen jugar a futbol. El duel era imponent. I la primera part va ser trepidant. Per trobar com qualificar-la només em va venir al cap l’expressió del Tirant lo Blanc “en camp clos i a tota ultrança”. O sigui, un enfrontament sense escapatòria i a vida o mort (futbolística, és clar). Com en el clàssic de la literatura catalana, Hansi Flick se sent més còmode plantejant els partits d’aquesta manera que no pas situacions en què no se sent segur, com li passa a Tirant quan es troba davant de Carmesina. El seu Barça juga a cor obert i amb el cap a lloc. Però el Madrid és un especialista a castigar els que s’arrisquen. En els primers 45 minuts, tot va quedar igual, però van passar moltes coses. El Madrid creava perill buscant l’esquena de la defensa blaugrana amb pilotades llargues per les bandes; però res va ser real, perquè els fores de joc també compten, i el Barça de Flick és un tiralínies. Mbappé va viure en fora de joc. Les arribades del Barça a l’àrea de Lunin van ser més reals, però van ser poques. Els blaugrana van voler ser tan directes com els blancs, i en això són millors els blancs. Als catalans els van faltar tocs que marquessin la diferència. Al contrari que en el partit contra el Bayern, Lamine va ser l’exemple de la precipitació. Va voler fer gols abans de fer la jugada. El Barça no estava fi, però no estava perdut. I quedava la segona part.

Flick va aprofitar la mitja part per ajustar coses. Més que res, ajustar la precipitació dels seus jugadors. Més centrat, el Barça va ser letal. Les precises assistències de Casadó i Balde van desequilibrar decisivament el partit. Però no estava tancat i, mentre Lewandowski perdonava la sentència, Iñaki Peña va negar dos gols quasi fets a Mbappé. Amb les coses a lloc, finalment Lamine també va veure porteria quan va perdre la pressa, igual que Raphinha. 0-4. Al final, podrien haver estat més, però la felicitat dels culers ja és completa tot just al mes d’octubre. Que duri.