La vida està plena de contrasentits. Quan perds alguna cosa, quan prens alguna decisió, sempre hi ha un guany i alhora a vegades una pèrdua o senzillament l’obligació de deixar anar quelcom. En el segon immediat, en l’ara, ho associem a: això ha estat positiu, això ha estat negatiu.

Què passa, però, al cap d’uns anys, quan el temps passa i fa bo el refrany “quan es tanca una porta s’obre una finestra”? Ja fa uns nou anys (m’he espantat al fer el recompte), doncs sí, fa uns nou anys que vaig deixar d’entrenar. Ho vaig fer a consciència; després de sis anys al capdavant del primer equip de l’Uni pensava que tocava “un descans”, crec fermament en els cicles, un descans per a mi, i també que era bo per al club que vingués algú nou de qui n’aprenguéssim tots. Perquè l’esport d’elit com tot en la vida té clarobscurs, joc de llums i ombres. Les llums és de tots conegut i agrada d’allò més, fas allò que t’agrada i si a sobre excel·leixes en això hi ha poques coses que t’aportin les emocions i aprenentatges que hi vius. Però crec que se’n parla poc, que l’esport d’elit també té ombres, encara que això s’està trencant i és bo per saber què et trobaràs pel camí i estar-hi preparada sempre ajuda a gestionar-ho millor. En el meu cas els últims anys havia perdut la capacitat de gaudir del meu esport. Intentaré traduir-ho.

M’encantava la feina, el treball amb l’equip, però el meu cap s’havia convertit en una eina analitzadora. No podia veure un partit de bàsquet per pur plaer de gaudir del joc, sinó que el meu cervell ho analitzava tot, com han defensat aquesta situació, i com han solucionat un repte ofensiu, i així els 40 minuts. La meva professió havia engolit el meu hobby.

Fa nou anys van arribar nous reptes, no vaig deixar l’esport però em va portar a altres espais, a un que jo sempre havia dit que no, que no, que no, que a mi en política no m’hi veurien mai, i apa, dues tasses, però un honor l’última etapa com a màxim representant de l’esport català. Ara el Bàsquet Girona m’ha obert la possibilitat de tornar a redescobrir, amb moltes eines i amb qualitat, una aposta ferma a favor de l’esport femení.

El fet que durant un temps t’apartis d’allò que t’apassiona m’ha ofert el regal de poder tornar-hi amb el triple d’il·lusió, recuperar la sensació de gaudir, i això és un gran luxe. Tornar a les arrels, amb menudes de 12 anys amb qui desplegar tots aquells aprenentatges que has anat adquirint amb el temps, amb qui combinar el vessant esportiu i el pedagògic. No us puc expressar amb paraules el que estic gaudint, i això no seria possible sense abans haver-ho deixat tot.