El triomf passa a un segon pla

Ahir el Girona va sumar tres punts més a Mon­ti­livi, però l’ambi­ent era lluny de ser fes­tiu. L’estadi, nor­mal­ment ple d’eufòria i d’expec­ta­ti­ves, va aco­llir un par­tit estrany, en què la victòria sem­blava gai­rebé secundària. La raó? La tragèdia que s’estava vivint a pocs quilòmetres, al País Valencià, on la natura havia des­fer­mat una força devas­ta­dora i havia dei­xat un ras­tre de des­trucció, pati­ment i dolor entre la seva gent. En una jor­nada que, per molts, no s’hau­ria d’haver dis­pu­tat, l’espe­rit espor­tiu va que­dar eclip­sat per les notícies que arri­ba­ven del sud. Gent des­a­pa­re­guda, famílies sense sos­tre, pobles inco­mu­ni­cats i pri­vats de les neces­si­tats bàsiques. Es parla d’una catàstrofe sense pre­ce­dents, amb un balanç de vícti­mes que encara no es pot tan­car. Davant d’aquesta rea­li­tat, un par­tit de fut­bol pot sem­blar gai­rebé irre­lle­vant. Així ho veia també Míchel, i bona part dels entre­na­dors de pri­mera divisió que es van pro­nun­ciar sobre la jor­nada. Va ser una jor­nada de lliga que molts, pro­ba­ble­ment, pre­fe­ri­rien haver ajor­nat per res­pecte, per soli­da­ri­tat, o sim­ple­ment, per sen­tit comú. A Mon­ti­livi, mal­grat la victòria, es res­pi­rava un aire dens. No hi havia l’ale­gria habi­tual, ni el sen­ti­ment d’eufòria que acom­pa­nya els tri­omfs. Com a prova d’això, l’afició va fer una moca­do­rada mas­siva en pro­testa pels preus abu­sius de les entra­des con­tra el Liver­pool, una imatge insòlita en un camp que sem­pre s’ha carac­te­rit­zat pel seu suport incon­di­ci­o­nal. Els punts no ho són tot.