Ara tocaria parlar a propòsit de la polèmica arran de l’anomenat “fora de joc semiautomàtic” determinat pel VAR. És possible que ho abordi en una altra ocasió, perquè la polèmica persistirà com ho fa la possibilitat de l’error (comprès el tecnològic) i aquella sospita d’una manipulació arbitral per part de tothom considerant que el perjudicat sempre és el “seu” equip; però el cas és que fa quinze dies em vaig quedar amb la recança de parlar de Natalie Portman, una actriu que sempre m’ha agradat: des que va encarnar una nena espavilada a Beautiful girls (va debutar el 1994, amb tretze anys, a El professional, però mai he sigut una aficionada al cinema de Luc Besson) fins a la seva esplèndida interpretació en l’inquietant últim film de Todd Haynes: May December (“Secrets d’un escàndol”). Però aquest no és l’espai per relatar la seva carrera com a actriu i, com poden suposar, si en parlo és a propòsit de la seva presència en la cerimònia d’entrega dels premis de la Pilota d’Or.

Sí, com a barcelonista, em va fer gràcia que fes el gest amb els quatre dits d’una mà (els quatre gols al Madrid) fotografiant-se amb Lamine, Olmo i Cubarsí. Però allò que em va agradar més va ser que lliurés la Pilota d’Or a a la meva admirada Aitana Bonmatí i que, cosa que no sabia, ho fes perquè dona suport al futbol femení. Tant, que és fundadora i copropietària de l’Angel City FC, que, només amb quatre anys d’existència, juga a la primera divisió del futbol professional femení als EUA. Brava, Natalie!