“Tot el Barça amb el President”

El titu­lar d’aquest arti­cle l’hem man­lle­vat d’una notícia que va aparèixer en aquest mateix diari el 28 d’octu­bre del 1977. Es trac­tava de la prèvia del par­tit de lliga que el Barça havia de dis­pu­tar con­tra Las Pal­mas i, més enllà de la trans­cendència de l’enfron­ta­ment i del retorn de Rexach després d’alguns dies de baixa, la veri­ta­ble notícia era la visita del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Josep Tar­ra­de­llas, que havia tor­nat de l’exili cinc dies abans.

L’enti­tat ja havia donat mos­tres d’impli­cació en els can­vis polítics que s’albi­ra­ven. El 13 d’abril del 1977, en una assem­blea gene­ral del club, el pre­si­dent Agustí Mon­tal havia pro­cla­mat que el Barça era “la ins­ti­tució cata­lana per excel·lència”, i hi havia afe­git que, “igual com van fer els bar­ce­lo­nis­tes l’any 32, el Fut­bol Club Bar­ce­lona, avui i aquí, i que quedi constància històrica, està a favor de l’Esta­tut d’Auto­no­mia del nos­tre poble. Visca el Barça i visca Cata­lu­nya!”, va pro­cla­mar. Durant tot l’any, Mon­tal havia man­tin­gut con­tac­tes amb Tar­ra­de­llas i, quan aquest encara era a l’exili, hi havia enviat el secre­tari gene­ral del club, Joan Gra­na­dos, per fer-li lliu­ra­ment d’un car­net de soci. L’assistència al par­tit de lliga es va con­ver­tir, doncs, en la rebuda ofi­cial que va fer-li el Barça. El camp estava ple de senye­res i n’hi havia una que feia “més de mil metres qua­drats, for­mada per nou peces de roba”. Els dos pre­si­dents (el del Barça i el de la Gene­ra­li­tat) es van adreçar al públic, i també va fer-ho, en repre­sen­tació dels socis, August San­ta­mans, que tenia el car­net número 2. San­ta­mans va recor­dar que el club sem­pre havia estat “fidel a les essències de cata­la­ni­tat. Per això el Barça ha repre­sen­tat tant durant tots aquests anys que ara aca­bem de superar”. Mon­tal, per la seva banda, va començar amb una frase històrica: “Hono­ra­ble pre­si­dent: Ja sou aquí!” I hi va afe­gir: “El Barça i vos sou la mateixa cosa.” El moment més emo­tiu de la jor­nada, però, es va pro­duir al final dels par­la­ments, quan els 90.000 espec­ta­dors que omplien el Camp Nou, acom­pa­nyats de la cobla infan­til de Bla­nes i sota la direcció d’Oriol Mar­to­rell, es van posar dem­peus a can­tar Els sega­dors.

Tar­ra­de­llas havia accep­tat assis­tir al par­tit, tot i que va voler posar pressió a l’equip. “Vindré amb la con­dició que el Barça gua­nyi”, va dei­xar anar en el moment d’accep­tar la invi­tació. En un pri­mer moment, va sem­blar que els juga­dors volien por­tar la contrària al pre­si­dent. La pri­mera part va aca­bar sense gols i amb un joc bas­tant espès de l’equip, tal com rela­tava Josep Playà, el cro­nista d’aquest diari: “La len­ti­tud exas­pe­rant amb què es cons­truïa el joc, la manca de sen­tit de l’anti­ci­pació a les juga­des contràries, l’ata­ba­la­ment i manca de pre­cisió dels juga­dors, tot foren cir­cumstàncies adver­ses que con­tribuïren al trist paper de l’equip en els pri­mers qua­ranta-cinc minuts.” Per aca­bar-ho d’ado­bar, l’entre­na­dor, Rinus Mic­hels, es resis­tia a fer jugar Rexach, tot i que el públic core­java amb insistència el seu nom. Al final, però, els astres i l’àrbi­tre es van ali­near amb l’equip blau­grana i va rebre dos penals a favor en pocs minuts que va trans­for­mar Zuviría. A par­tir d’ales­ho­res, tot va fer bai­xada. Neeskens, Cruyff i Here­dia van com­ple­tar el mar­ca­dor fins al 5 a 0 final, un resul­tat amb què el fut­bol, estric­ta­ment par­lant, també s’afe­gia a la festa.