El memorable eslògan ideat per Lluís Carrasco que va conduir Joan Laporta a la presidència del Barça ha pres aquesta tardor forma d’un exèrcit insurrecte assaltant la capital espanyola amb un 0-8, que, per molt que l’amaguin o el dissimulin, qüestiona el presumpte poder econòmic i esportiu del projecte de Florentino. Que, després de la passejada triomfal dels vailets de Flick pel Bernabéu, dissabte les jugadores de l’equip femení repetissin una exhibició similar amb un altre 0-4 dels que cou, representa un petit miracle en un club que té una situació econòmica, reconeguda per la mateixa directiva, encara agafada amb pinces.

Això de l’equip femení és una gota xinesa. El projecte blanc estava dissenyat per igualar al cap de poques temporades el poder blaugrana. De fet, cada partit que passa aparenta allò de l’“aquest any, sí”, que dèiem nosaltres. I no hi ha manera. Les blaugrana, ara amb un entrenador nou inexpert, les ha tornat a posar al seu lloc. Va ser un 0-4 però podria haver estat un 0-8 en un cap de setmana sense futbol de 1a. Tothom estava pendent del matx i, ai las, una altra bona allisada.

Amb aquest equip confirmat –diria que per anys– com una formació intocable en la lliga espanyola i tal volta en la Champions, al Madrid encara li queda una bona travessia pel desert perquè resulta –oh, quina casualitat– que les millors jugadores del món estan totes en el Barça i la majoria, ben renovades. Se’n diu feina ben feta.

A Madrid, amb tot, sempre han pensat que això del futbol femení és una mena de divertimento i que allò realment important és la lliga de sempre, la dels homes. I la Champions, és clar. Aquí qui semblava condemnat a creuar el seu propi desert era el Barça. Amb Bellingham, Mbappé i Vinícius, no hi havia déu que pogués parar això en un terreny de joc. Les lligues caurien pel seu propi pes i a Europa, com sempre, els rivals s’empetitirien al Bernabéu.

El canvi de rasant ha estat monumental. No només pel 0-4 sinó per l’observació més en detall de les dues plantilles. Les superestrelles del Madrid ja no s’enfronten a un rival qualsevol. Resulta que el seu rival etern té una plèiade de joves jugadors entre els quals n’hi ha uns quants que ja figuren en el top mundial en les seves posicions. I es pregunten ja si no és millor Lamine (17 anys) que Mbappé. Això està generant una crisi existencial difícil de gestionar, tot i que falten encara molts mesos per veure si es confirma el que molts veiem al camp.

I, mentrestant, Laporta viu en el seu setè cel. Són golejades que desactiven una oposició dividida i que tampoc ofereix un projecte il·lusionador, més enllà d’advertir d’una hipotètica catàstrofe econòmica. El president, que pel camí ha perdut directius i alts càrrecs de l’estructura del club, tira milles i que l’atrapin. De moment, ja s’ha espavilat a tancar el contracte amb Nike i el nou Camp Nou avança malgrat campanyes de tota mena per frenar el ritme de construcció. Depèn de com acabi la cosa aquesta temporada, tindrà la paella pel mànec per convocar eleccions. Després, allò de “ganes de tornar-vos a veure” anirà dedicat ja no al Madrid de Florentino sinó directament als seus rivals electorals.