El memo­ra­ble eslògan ideat per Lluís Car­rasco que va con­duir Joan Laporta a la pre­sidència del Barça ha pres aquesta tar­dor forma d’un exèrcit insur­recte assal­tant la capi­tal espa­nyola amb un 0-8, que, per molt que l’ama­guin o el dis­si­mu­lin, qüesti­ona el pre­sumpte poder econòmic i espor­tiu del pro­jecte de Flo­ren­tino. Que, després de la pas­se­jada tri­om­fal dels vai­lets de Flick pel Ber­nabéu, dis­sabte les juga­do­res de l’equip femení repe­tis­sin una exhi­bició simi­lar amb un altre 0-4 dels que cou, repre­senta un petit mira­cle en un club que té una situ­ació econòmica, reco­ne­guda per la mateixa direc­tiva, encara aga­fada amb pin­ces.

Això de l’equip femení és una gota xinesa. El pro­jecte blanc estava dis­se­nyat per igua­lar al cap de poques tem­po­ra­des el poder blau­grana. De fet, cada par­tit que passa apa­renta allò de l’“aquest any, sí”, que dèiem nosal­tres. I no hi ha manera. Les blau­grana, ara amb un entre­na­dor nou inex­pert, les ha tor­nat a posar al seu lloc. Va ser un 0-4 però podria haver estat un 0-8 en un cap de set­mana sense fut­bol de 1a. Tot­hom estava pen­dent del matx i, ai las, una altra bona alli­sada.

Amb aquest equip con­fir­mat –diria que per anys– com una for­mació into­ca­ble en la lliga espa­nyola i tal volta en la Cham­pi­ons, al Madrid encara li queda una bona tra­ves­sia pel desert perquè resulta –oh, quina casu­a­li­tat– que les millors juga­do­res del món estan totes en el Barça i la majo­ria, ben reno­va­des. Se’n diu feina ben feta.

A Madrid, amb tot, sem­pre han pen­sat que això del fut­bol femení és una mena de diver­ti­mento i que allò real­ment impor­tant és la lliga de sem­pre, la dels homes. I la Cham­pi­ons, és clar. Aquí qui sem­blava con­dem­nat a cre­uar el seu propi desert era el Barça. Amb Belling­ham, Mbappé i Vinícius, no hi havia déu que pogués parar això en un ter­reny de joc. Les lli­gues cau­rien pel seu propi pes i a Europa, com sem­pre, els rivals s’empe­ti­ti­rien al Ber­nabéu.

El canvi de rasant ha estat monu­men­tal. No només pel 0-4 sinó per l’obser­vació més en detall de les dues plan­ti­lles. Les superes­tre­lles del Madrid ja no s’enfron­ten a un rival qual­se­vol. Resulta que el seu rival etern té una plèiade de joves juga­dors entre els quals n’hi ha uns quants que ja figu­ren en el top mun­dial en les seves posi­ci­ons. I es pre­gun­ten ja si no és millor Lamine (17 anys) que Mbappé. Això està gene­rant una crisi exis­ten­cial difícil de ges­ti­o­nar, tot i que fal­ten encara molts mesos per veure si es con­firma el que molts veiem al camp.

I, men­tres­tant, Laporta viu en el seu setè cel. Són gole­ja­des que desac­ti­ven una opo­sició divi­dida i que tam­poc ofe­reix un pro­jecte il·lusi­o­na­dor, més enllà d’adver­tir d’una hipotètica catàstrofe econòmica. El pre­si­dent, que pel camí ha per­dut direc­tius i alts càrrecs de l’estruc­tura del club, tira milles i que l’atra­pin. De moment, ja s’ha espa­vi­lat a tan­car el con­tracte amb Nike i el nou Camp Nou avança mal­grat cam­pa­nyes de tota mena per fre­nar el ritme de cons­trucció. Depèn de com acabi la cosa aquesta tem­po­rada, tindrà la pae­lla pel mànec per con­vo­car elec­ci­ons. Després, allò de “ganes de tor­nar-vos a veure” anirà dedi­cat ja no al Madrid de Flo­ren­tino sinó direc­ta­ment als seus rivals elec­to­rals.