Els contractes de la vergonya
Els de la meva generació, els que ja aleshores érem aficionats al bàsquet i el practicàvem en la versió de jugador o entrenador de nivell aficionat, sentíem sovint el crit d’“apaga la tele”. Sonava a amonestació, a esbroncada, i ressorgia cada cop que una persona, dins la pista, feia un moviment arriscat amb la pilota imitant la màgia dels ídols del moment però amb un final ben diferent. Filigranes impossibles, tirs d’esquena, entrades a cistella passada amb rectificacions a l’aire... una falsificació matussera amb un final que no va fer història. Ara, però, els joves esportistes no miren la tele. Les referències les capten a les xarxes socials i els patrons a imitar guarden més relació amb aspectes que s’han d’anar a buscar fora de la pista. És més fàcil trobar un nen copiant la celebració d’un gol d’un esportista professional, o el seu pentinat, que no pas aquell driblatge que executa amb mestria. Explico això perquè, ho miri del dret o del revés, és l’única argumentació que trobo a una pràctica que s’està estenent en l’esport formatiu, crec que especialment en el futbol, que consisteix a lligar els menuts a un club de cap a peus mitjançant la firma d’un contracte de dubtosa validesa legal. Primer, perquè no sé quin valor té un paper signat per un nen de nou, deu o onze anys, malgrat la seva rúbrica vagi acompanyada de la dels pares. Després, perquè parlem de contractes que en la gran majoria de casos, o almenys els que conec, no tenen repercussió econòmica en el petit esportista. És a dir, que són contractes en què el signant cobra la quantitat exacta de zero euros al mes.
Quin és, doncs, el secret de l’operació? Doncs que el club, sobre els papers, té lligada la criatura un any, o dos, o tres, en funció del text acordat, però és que he vist casos en què la família es compromet a pagar una clàusula si abandona l’entitat abans de la data acordada. Recentment m’arribava el cas d’una jugadora de voleibol de catorze anys que volia abandonar un club per anar a jugar amb les amigues i l’entitat reclamava mil euros a la família a canvi de la baixa federativa. En aquesta ocasió, només havia signat la fitxa. En el cas de la firma del contracte, sembla que hi ha gent que vendria la seva ànima al diable per tal de difondre a les xarxes una fotografia del fill sentint-se per un dia com el seu ídol al camp.
Ho he escrit en més d’una ocasió i ho reiteraré les vegades que calgui: estem perdent el nord, amb l’esport formatiu. I estem atorgant uns galons de professionalitat a una pràctica que no deixa de ser una simple activitat extraescolar. Un altre exemple que cada cop és més comú és el de nens de vuit, nou o deu anys que abandonen el centre escolar una estona abans de l’hora en què plega tothom perquè han d’anar a entrenar-se amb el seu equip. Parlem, molts cops, de canalla que està inscrita a l’escola dels clubs professionals, que és un sistema que tenen muntat les entitats per obtenir recursos i en el qual es podria inscriure la meva mare si tingués l’edat, malgrat no haver xutat cap pilota en la seva vida, i sempre que aboni la quota pertinent. Ja poden fer números: tres dies a la setmana, a raó de mitja hora per dia que es perden a l’escola si toca entrenament, doncs sumin al llarg de l’any. Després, tots a plorar perquè l’informe PISA bla-bla-bla...
