Darrerament sento a tot arreu que el Barça pot guanyar el triplet. Com si fos una cosa de bufar i fer ampolles. I aconseguir el triplet és sobrenatural. De fet, el més normal és que no l’assoleixi. No perquè cregui que no és prou bon equip, al contrari, penso que té arguments per sortir victoriós de les tres competicions que està disputant, sinó perquè fer un ple de títols és gairebé utòpic. S’han d’alinear molts factors, molts dels qual no depenen d’un mateix. Aixecar un títol ja és molt difícil, els tres en la mateixa temporada és una bajanada. És per això que en tota la història del futbol només deu equips ho han fet: el Celtic (1966/67) de Bobby Lennox, Jimmy Johnstone i Billy McNeill; l’Ajax (1971/72) amb Johan Cruyff i Johan Neeskens; el PSV Eindhoven (1987/88) entrenat per Guus Hiddink; el Manchester United (1998/99) de Sir Alex Ferguson; el Barça dos cops (2008/09 i 2014/15), primer orientat per Pep Guardiola i després, per Luis Enrique, impulsats tots dos en el terreny de joc per Leo Messi, Xavi Hernández i Andrés Iniesta; l’Inter (2009/10) preparat per Jose Mourinho; el Bayern, també dos cops (2012/13 i 2019/20), primer amb Jupp Heynckes i després amb Hansi Flick a la banqueta, i, finalment, el Manchester City (2022/23) dirigit per Pep Guardiola, l’únic tècnic que ha repetit fita. Molt pocs. És clar que il·lusiona al barcelonisme la possibilitat de tornar-ne a viure un, però trobo que no és una bona idea parlar-ne tant. Només serveix per incrementar la pressió. Pas a pas. El discurs del “partit a partit” és avorrit, però és que en el futbol no hi ha una altra realitat que competir a cada partit.