Contundent roda de premsa de Roberto Íñiguez, entrenador de l’Uni Girona, després d’una clara victòria contra el Gran Canària, per 19 punts de diferència. L’equip havia arribat a tenir un avantatge de 30 punts, però un parcial de 3-13 ens els minuts finals va maquillar el resultat. Íñiguez es va mostrar molest per la relaxació del seu equip i no només va apuntar a les jugadores, sinó també a la resta de membres de la banqueta. Íñiguez ja ens té acostumats a aquest tipus d’intervencions, com quan fa unes setmanes va titllar els periodistes de giracamises perquè, quan les coses anaven malament, burxàvem a la ferida i, quan anaven bé, tot eren alabances. En aquella roda de premsa ningú es va atrevir a contestar-li que la tasca dels periodistes no és fer de supporters sinó d’explicar el que passa, sigui bo o dolent. Però vaja, això són figues d’un altre paner. El que volia destacar avui és aquest èmfasi que va posar l’entrenador basc a foragitar la relaxació en un equip que ara mateix està imbatut en la lliga i en l’Eurocopa (11 victòries consecutives entre una competició i l’altra). I, en aquest cas, no va gens desencaminat. Si tirem unes setmanes enrere, i no en fa tantes, l’Uni va finalitzar la pretemporada amb molts dubtes. Un equip que partia de zero, amb moltes peces per encaixar, amb bons fitxatges –però no estel·lars– i que bregava per intentar definir el seu propi estil de joc. Allò que el mateix Íñiguez ha anomenat ser “diferent” de la resta de competidors. Això, sumat a dues temporades anteriors discretes, no havia encès les alarmes però sí que posava en evidència que hi havia molta feina per fer i molt poc temps per encantar-se. Doncs bé, aquesta feina realment s’ha fet en temps rècord i l’equip ha mostrat una solidesa i un encert molt destacables. Amb un gran treball defensiu i un espectacle ofensiu com feia temps que no gaudíem a Fontajau. I això, com molt bé detecta Íñiguez, és per aplaudir però també et pot generar una sensació errònia de respir o placidesa. Si quan les coses et van a la contra la feina psicològica és abstenir-te de les crítiques o del defalliment, quan et van de cares la lluita interna és contra la relaxació. És aquella part del món de l’esport que no s’entrena fent abdominals sinó exercitant la fortalesa mental. I és que, malgrat que aquest inici de temporada està sent fantàstic –el mateix Pere Puig, director esportiu, reconeixia en una entrevista en aquest diari que no s’esperaven aquest nivell tan aviat–, la festa tot just acaba de començar i cal aguantar serè fins al final. Emborratxar-se d’èxit seria el pitjor camí. Perquè Íñiguez diu que l’important no és guanyar o perdre. Però, desenganyem-nos, aquest és el missatge que cal donar a la canalla. Els esportistes professionals, però, en el pack han de portar incorporat la capacitat d’aguantar la pressió que suposa donar comptes de resultats a final de temporada. Que ningú diu que això s’hagi de traduir amb l’arribada de trofeus a les vitrines. Però sí que és indispensable aquella sensació que s’ha competit al màxim i contra els millors. I que si no s’ha aconseguit més és perquè no estava a l’abast o perquè la sort –un factor que també juga– no ens ha anat de cara. Per tant, Íñiguez fa bé de mantenir el seu equip en tensió. Perquè la dificultat pujarà de nivell a mesura que avanci la temporada. Expressar-ho de manera tan explícita i contundent ja va amb el caràcter d’aquest entrenador, que mai acabes de saber si ho fa per desempallegar les jugadores de la pressió mediàtica o perquè ja li agrada estar en el focus.