Paguem, ens tracten com si fóssim prescindibles i encara haurem de demanar perdó perquè la directiva no entén el malestar. És un error encegar-se amb els diners ràpids perquè si el soci se’n cansa, no apareixerà un mercat forà que, en comptes de fer despesa amb el Barça o Madrid, ho faci amb el Girona. Hem sigut una moda futbolística, però no hem de ser il·lusos, que el turista futboler àvid de blanc-i-vermell l’any que ve ens deixarà tirats, per exemple, pel glamurós Como.

La Champions obria un ventall d’oportunitats de creixement inimaginable, però el club no ha entès que els que hi serem sempre (o no) som els d’aquí i, per això, ens ha de cuidar. L’estratègia d’arrelament de la marca de club hauria de ser: Girona, província, Catalunya i, si hi ha sort, la resta del planeta.

El soci que realment (subratllat) s’estima el club i es desviu pels colors, cada partit fa sacrificis de temps, diners i logística. I, malgrat com ens sentim tractats, continuem al peu del canó. Una cosa són els xiulets esporàdics dels oportunistes i l’altra una mocadorada de les penyes. S’ha d’analitzar a fons. No es pot pretendre que el soci pagui i calli o excusar-se dient que el club ha de créixer o s’han de pagar grans jugadors o que la Champions es podria haver jugat a Barcelona. No hi ha crispació, sinó un desencant per un cúmul de decisions que no empatitzen gens amb l’afició en un any inimaginable, únic i especial que ens hauria d’omplir d’orgull als gironins.